1 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
2 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
Mateu 16:18 “A partir d'aquesta pedra construiré la meva església”
Definició: La immanència és un terme filosòfic que, en parlar d'una cosa o una persona, significa la naturalesa del que té el seu principi en si mateix, en oposició a la transcendència que indica una carcassa exterior i superior.
3 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
Dedicat al bestiar cabrum
L'autor adverteix que algunes idees d'aquest llibre poden ferir la sensibilitat dels lectors.
SINOPSI
Apocalíptic, neó-romàntic, il·lògic, absurd, immanent, transcendental? Una novel·la carregada de contradiccions i de juxtaposicions que no son altra cosa que molts miralls de la vida. La humanitat reduïda a la universalitat i la intel·ligència artificial deïficada, la fi de l'ésser humà explicada per un testimoni directe, un supervivent a una destrucció inaudita. L'autor d'aquest llibre de memòries sobreviu en una Terra en ruïnes on la civilització humana agonitza. Un monòleg on els seus pensaments dubten, imaginen, recorden la seva vida passada; Un adolescent com qualsevol altre perdut entre orgull i vergonya, nadant entre melangia, ràbia i solitud... L'anhel d'un passat mort, d'un present desfigurat, d'un futur inexistent. L'autor retrata el seu jo, el seu emplaçament metafísic, s'interroga i dubta sobre si es tracta d'una evolució o de la definitiva aniquilació. Qui ocuparà el lloc de l'ésser humà? Tot és qüestió d'una simple immanència transcendental.
“If you still breath keep reading”
4 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
soca biterna bultra
5 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
Encara que és migdia la volta del cel semblava haver-se immers per sempre en un crepuscle sagnant. La pal·lidesa, quasi freda dels estels, pronosticaven tota mena d'adversitats per a la supervivència dels éssers vius. Una Terra estèril, protegida per una afeblida atmosfera patia les reaccions termonuclears del Sol. L'hidrogen convertit en heli, una pluja intermitent de radiacions de plasma nodrien un brot de càncers sense precedents. Jo era temporalment al paral·lel Tròpic de càncer, a l'altra banda del món la gent indiferentment del seu destí s'avorria, per tota arreu el nihilisme infectava la biodiversitat, però no totes les realitats anaven pel mateix camí. Mentre al zenit de la Terra l'apocalipsi s'impregnava de tot, abocant-nos al col·lapse i a l'aniquilació, l'hora del canvi s'acostava. A hores d'ara, la matèria orgànica es descomponia ràpidament, una mòrbida fetor omplia els pulmons de milions de persones, un espectre recorria Europa, un cervell positrònic s'aixecava d'entre les runes. Anava corrent nu pels boscos, travessant rius de formigues negres, aspres coníferes, esquivant horts de tubercles i bulbs transgènics. Cap a una destinació desconeguda, els batecs del meu cor marcaven un ritme frenètic, a la recerca d'una flor estranya, depassant paisatges àrids, infestats de fumeroles de cendra, esquelètiques arrels, el sol semblava mirar-me, els seus raigs intentaven abrasar la meva desprotegida pell sintètica, l'oxigen bullia, m'asfixiava. Escapava d'un passat tenebrós, però a cada pas semblava més a prop d'una extinció segura, respirava sorra, ciment, monòxid de carboni i tota mena d'impuritats tòxiques. ***** Era força lluny de tot rastre de civilització, tots els imperis caigueren, quan més alt varen muntar més gran fos el seu bac i ara només quedà aquest paisatge desolat. La desesperació pareixia perseguir les molècules que nerviosament provocaven fortes onades de calor. Es clar que al mig dia era quan la temperatura augmenta més, els plàstics esdevenien una massa viscosa, fins i tot el metal es tornava roig incandescent. Des de que va començar aquest cataclisme encara no havia tingut la oportunitat d'aturar-me, necessitava estar sempre en moviment, si em detinguera seria massa vulnerable. Avançava sempre sol, envoltat de runes, de supervivents agonitzants. A voltes, sobre la superfície llisa de l'arena veia la meva ombra reflectida, l'antropomòrfica forma del meu cos, una aberració més d'aquest desordre genètic, d'aquest fenomen que anomenaven evolució. En la llunyania del firmament resplendien petites espurnes que creixien fins a formar titànics fongs d'espès fum negre. Un so agut i molt intens les acompanyava, les ones de les explosions feien tremolar la terra i esquerdaven el cel. Les extremitats d'amenaçadors llamps queien per tot arreu com un castig dels deus, una pluja àcida. Munts de fem, deixalles, andròmines, escombraries, residus no biodegradables, brossa etèria, restes descompostes de la bogeria consumista. Un vent que no sabria dir si càlid o fred flagel·lava els meus sensors. Allò que quedava en mi d'humà anava vagabund, errant com el plàncton, evaporant-se ràpidament, conduit, sumis a condicions exteriors; el reflex de caminar, el moviment dels dits de les mans, la olor a transpiració, la por... Encara que brut de les arrels naturals, una nova essència creixia i es dilatava. Dubtava fins a quin punt estava contaminat de l'artificialitat mundana, seria una mena d'animal mecànic? Era allò que he sigut, creia veure els records passar, la estafa virtual que havia consumit molts propòsits, aquest sac de pell es resistia a desaparèixer completament. La caiguda a les xarxes socials, atrapat entre manipulacions i somnis eròtics, impulsos, imatges que desfilaven com esborranys d'un pla 6 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
maquiavèl·lic, estúpids sistemes polítics partidaris, violència i supersticions, entre les fulles calcinades dels arbres, entre els cables elèctrics que intentaven retenir-me, ports USB, membranes cel·lulars fotovoltaiques connectades entre si sense fils, la essència de la decadència, un viatge sense fi, una progressió regressiva. Era evident que la intel·ligència artificial acabaria per superar a aquell ésser humà atrofiat en tots els aspectes, llavors quin sentit tenia continuar lluitant per la biodiversitat? Si les noves formes de vida eren artificials un altre ecosistema seria imposat i així arribà el cataclisme. Ningú s'ho esperava, les maquines ja tenien el poder, el control, tant sols calia deixar que les coses sigueren el seu curs natural i la natura fou la resta. La torre caiguda d'un gratacel s'enfonsava lentament en un mar de lava, jo avançava nadant seguint els meandres de desolació, laberíntiques estructures d'acer i ciment flotaven en mig de l'incandescent bullit, gegants melangiosos d'un temps passat, trists titans alguns encara s'aixecaven per sobre els núvols i pels forats dels seus trencats murs passaven furtivament aquells raigs de Sol que sense atmosfera tot ho matava. La seva tremolosa llum blanca i diàfana era un àngel exterminador, el seu raig dictava i senyalava la mort i malgrat això jo, un auto-destructor que agonitzava, botxí i víctima alhora, el meu cos, obeïa les noves lleis, explotava en un procés que es repetia en bucle, el meu cos es descomponia per poder assimilar la radiació, tant sols quedava de mi una boira de partícules que tornava a fusionar-se a unir-se, malgrat això la meva consciència sobrevivia. Així cegat per la meva potencia destructora continuava el camí a la deriva, emportat per un vent de tramuntana que m'esgarrava per dins. El meu cos més lliure que mai semblava enlairarse, travessant rierols de greix, endinsant-se més i més en les profunditats, en les entranyes d'aquest bosc de cadàvers, d'aquest món decapitat. Gairebé sentia els metalls pesants, esbarzers tòxics m'arrapaven les meves cames, la planta dels peus em cremava. Em preguntava si havia tornat a nàixer i si encara formava part d'aquesta vida. “On havien anat les lluernes?” Em preguntava, pregunta pictòrica, interrogant retòric, aïllat dins d'un abisme d'interrogacions, preguntes que queien una darrera l'altra, com papallones sense ales, com gotes de cera calenta sobre la pell solidificant-se. Deixant enrere un prat de creus carbonitzades, entre dues plaques tectòniques que s'obrien, la meva aventura acabaria dins d'un turó infestat de sorramolls. I al final de l'escala l'obscuritat de la flama blava semblava enlluernar-se. Aïllat en un món vacu i impertinent, assegut a la vora d'un mar imaginari que feia semblant de consolar. El sol es trobava en el punt més baix del cel, les ombres creixien desmesuradament, visions decadents de la realitat es multiplicaven com fongs i mentre jo era mort. Em veia a mi mateix en una realitat que no sabia si havia ben bé existit, assegut dins d'un bany metafòric, esclatava bombolles de sabó, perfectes petites esferes que es desprenien i flotaven. Fetes d'una lleugera, fràgil i fina pel·lícula, amb l'absència de vent restaven immòbils, estàtiques com si el temps s'haguera aturat. L'aixeta brollava, es tractava d'una aigua pura, neta, transparent. Deixava ses ones acaronar-me, una a una, un vel m'arropava i em protegia, l'aigua era una substància de propietats transcendentals úniques. Em sentia en seguretat, ja apenes recordava el dolor, tant sols deixava alliberar les percepcions més positives que semblaven guanyar en intensitat, els hi donava l'oportunitat de nadar, d'endinsar-se en aquell mar sense horitzons, lluny de tota misèria, envoltats d'una escalfor amiga, però tot son ficcions. El meu cor sagnava malenconiós, i les meves pulsions es dilataven més enllà de l'ocàs. Abraçant impulsos, afectes, acaronant els instints, estimulant, esdevenia, com un nen que juga, deixant que la naturalesa del goig conflueixi amb la passió, un joc d'atzar, lluny del deure i de l'obligació, la meva ànima era jo i jo era la meva vida que fluïa, incopsable, fugaç, indeterminada vagant desdibuixantse en un univers metafòric sense un criteri absolut de la veritat. Deien que la raó produïa monstres. Jo els coneixia aquests monstres, cada nit al blau de la lluna, udols de sang sota la bromera, espurnes de gusarapes, al catau grinyols, suor, el meu cos nu panteixava sota la mirada frívola de la truja, una paüra sobrenatural, un cant d'ahucs venia del llòbrec bosc, cavorques obagues, la meva 7 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
tremolosa llengua acaronava llenques de molsa humida, aiguarràs i plom entre les cuixes. M'havia equivocat al creure que estava mort. Víctima d'una dolenta interpretació, només el meu cos es podria, la meva ment ballava, era al cau de la sorra, draga'm terra! Cridava eufòric. Vítol! Vítol! Maleïa com un condemnat. Mentre trucaven a la porta, picaven la mitjanit, s'obria la portalada, queien els forrellats; llangardaixos, raboses, àligues... Benvingut a carnestoltes, deia el neó. El tabalet compassava, xiuxiuejava la dona grassa, un animal eròtic, mentre els seus llavis molsuts somreien i la graciosa meuca ballava sense vergonya, sobre la punta del peu com una ballarina, formant el·lipses irregulars, que li feien perdre l'equilibri, el voluminós cos dubtava, es penjava d'un costat a l'altre ensenyant impúdicament uns vells saragüells engroguits i foradats. La bacora es dilatava i els peçons s'endurien, bots rítmics, mastegant tramussos, pelant cacaus, feréstegues compulsions, agitada respiració, assolíem un estat d'efervescència inusitada. Al dia de l'apocalipsi tothom ballava nu, els cavallets voltaven, el tabal compassant el ritme, el pixorro regallava cristalls de ketamina, una torrent de pluja daurada, desproveïts de paraigües, tothom nu, sota un cel encapotat que semblava desprendre's sobre mi, amenaçadora la mare naturalesa no dubtaria a engegar els seus més letals mecanismes, mancaven de tota protecció, sense careta, el temps es dilatava encara més, la soca d'un pal de llum supurava un bany de resina amarga que ingènuament engolíem, s'intoxicàvem, creient morir i al mateix temps reviure, un feix d'impulsos elèctrics ens entrava a dintre i ens sortia per la boca. Però, al final, només jo, nomes el meu cos d'entre tots, va reaccionar diferent, una confluència de combinacions encertada? Com la cursa per conquerir l'ovul, el nombre de participants feia la tasca quasi impossible. D'una manera o un altra l'espècimen escollit tendria que reunir, forçadament, unes determinades condicions unes avantatges que els altres mancaven o potser tot va ésser una qüestió de sort. Semblava que necessitava servir-se del genoma humà per adaptar-se, per evolucionar i jo era la víctima escollida, d'alguna manera gairebé miraculosa els seus propòsits funcionaren car sinó jo hauria deixat d'existir, com tots els que m'envoltaven que anaven queient poc a poc, a cada plaga. El campanar donava les sis i l'aura de la matinada acaronava els meus llavis. Era al llindar de l'ignot, primparat i a la mercè de na marfuga. Amb la sina sagnant i el braó foradat. Dirigint la mirada cap a la maror que em produïa un vertigen anguniós. Birbillejant, envoltat d'invencions biomimètiques, super-ordinadors que integraven qualitats biològiques i intel·lectuals, d'un mar de bacteris artificials, nadava entre arsenic, nadant contracorrent esperant sempre avançar i quan més impetuosa, quan més gran era l'embranzida més m'enfonsava en les radiacions de la foscor, de la multitud, balbucejant, bussejant al darrere dels grossos vidres de llurs ulleres que sabien filtrar tant bé les perversions. Veia multituds de nans ciclops que caminaven en silenci, un exercit de capolls erectes que esclataven entre ells. Observava aranyes que desapareixien al darrere d'obscurs forats negres i mentrestant recordava aqueixes antigues imatges de color verd, diapositives difuminades projectades a través de calidoscopis de greix, vàcues formes que s'apagaven i s'encenien, formes voluptuoses que acabaven fusionant-se amb tota mena de vegetals. Dits coberts de geranis, galtes empeltades amb esclata-sangs. Cèl·lules mortes d'animals baixant entre rius de cartílags i ossos i jo mentre anava, com un somni, com un record, veia una i altra vegada el passat que revivia com una baralla que intentava desxifrar un enigma i cercava en els fets una resposta. Però jo, en la meva consciència no estava sol, amb mi anava tot, car jo era perquè ells eren i aquest plural volgué, cregué no oblidar el passat. Escrivint poesia efímera d'una immanència transcendental, de tant en tant, escoltava el silenci a l'aire putrefacte, a la matinada, quan les mosques dron queien mortes pel fred, al meu pas escoltava com el silenci es dilatava, la condensació de la rosada omplia els clots i craters. Aquest sepulcre estava empestat, brossa espacial, satèl·lits a la deriva i tota mena de meteorits amenaçaven des del 8 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
cel sense protecció amb una pluja que no feia presoners. Pàgina a pàgina, pas a pas, muntava els esglaons de la meva condemna, dubtant de si calia fer filosofia a martellades o només compondre musica m'inclinava per una barreja de totes dues, encara que no estiguera massa convençut d'obtenir un bon resultat. Guiat pel sentit i el tacte em preguntava ben bé a on anava. Conduit per la sensibilitat i l'olfacte em deixava arrossegar, com una criatura més d'aquest infern, com un electró lliure que desafiava el vertigen del buit, com una onada empesa pel meu propi pes, víctima de les meves passions, víctima del cuc que em rossegava per dins. Quina altra motivació podria tindre jo en aquest món des-vertebrat, desproveït d'un igual, d'una parella que m'estimulara. I quan ja no podia més, quan creia que anava a desintegrar-me em veia passant les pàgines d'un llibre d'una pornografia alquímica, desxifrant gràfics escolopendromorfs, els meus dits holografiats es bellugaven mecànicament a l'interior d'aquell globus ocular d'eruga que dubtava si fer-se explotar. La superposició d'inversemblants composicions químiques, cúmuls de dades, estadístiques, enquestes, resultats polítiques, xifres, nombres, d'una manera repetida i monòtona, tot es repetia en la historia d'aquesta humanitat decadent. La evolució tendia a l'extinció? Els ingredients de les estructures orgàniques ja formaven part del passat, les closques de calci, triomfs cinegètics, els seus components havien deixat de ballar, s'havia acabat el temps de fer acudits. Escoltava el cant dels nenúfars, d'entre la pols un miriàpode de cent-potes em mirava amb ulls ressentits. Desprès de la descomposició quan el meu cos es recomponia i esdevenia matèria artificial m'agradava pul·lular les ciutats abandonades. Una flassada de samarucs botaven amollantse, escampant-se per tot arreu, infants sense una busca de molsa, orfes, caminant entre afraus i pujols. Jo em distreia explorant barris, redescobrint els traçats i itineraris de les grans urbes desertes, indrets que mai abans havia visitat. De sobte m'aturava i acaronava una textura fibrosa de colors vius que no sé per què em recordava a les caderneres i els verderols, el cel estava ara cobert de cirrus i la terra d'una codina impracticable. Esbullava el caminoi com un captaire, avançava a pleret, com un captaire que dubta de la seva destinació. Ara pels corredors obscurs d'un hospital abandonat, ara pujant sense respiració les interminables escales d'un temple mig esfondrat, una església o una catedral potser, envoltat d'un buit abismal, l'espai sideral semblava baixar fins a la superfície de la terra, la seva presencia desconeguda m'impressionava, el foc de les estreles m'escopia una flamarada, podia sentir el seu alè insà, allò que eren els ordinaris mussols ara eren transistors de matèria gelatinosa que bellugaven deixant un reguer de babes, llurs ulls cercaven en la distància qualsevol rastre d'energia comestible. Em desplaçava vestit amb un impermeable de plom que em cobria de dalt a baix, doble protecció a la tiroide. Un escafandre amb un casc de bussejar de bronze que es cloïa hermèticament amb una dotzena de tubs de titani que connectaven tots els orificis del meu cos. Amb katiusques i armat amb una llarga i grossa forca de metal. Des de que l'apocalipsi començà m'havia obert camí amb tota mena d'eines: destrals, maces, bisturís, fones o qualsevol instrument que em venia al pas. L'agonia de la humanitat no havia sigut elegant i tranquil·la. La desesperació els havia conduit a una mort agra. Però tota aquesta violència i agressivitat potser encenia en mi unes passions d'antany, potser res era absolutament necessari, potser jo haguera pogut escapar sense cap necessitat d'embrutar-me. Potser tot estava predestinat, allò tenia que passar d'eixa manera, d'una certa manera, hi havien camins, recorreguts traçats d'abans que calia travessar per a poder assolir la propera etapa i que a vegades, no sempre, investits de coratge es podien defugir. Allò que creia el meu cos es bellugava, independentment de la meva voluntat, com un esperit desbocat que travessa tota mena d'obstacles, d'objectes. Sense seny, guiat per un instint salvatge, potser les arrels més ancorades renaixien, prenien l'espai que l'intel·lecte perdia de més a més, alguna cosa havia canviat. Mentrestant de cop i volta la temperatura baixava, de seguida aprofitant aquesta inclemència meteorològica benigna un núvol de llagostes sorgia de la terra, s'assemblaven a les llagostes per no 9 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
tenien res a veure, elles formaven part de les noves especies que com jo, havien evolucionat i s'havien adaptat al nou ecosistema. Una xarxa d'organismes senzills i artificials, però que fins i tot per a mi semblava molt difícil comprendre la seva finalitat si es que en tenien alguna. Malgrat això el seu comportament era força repetitiu. Un munt de capgrossos, una mena d'espermatozoides gegants amb ulls de cavall que em rossegaven i llepaven les cames fins a la bossa dels testicles. El viatge em conduïa ara fins a un bosc escatològic de paisatges barrocs, un món d'apocalipsis, on els Harmagedons sospiraven l'extinció de l'existencialisme i les feres bramaven i udolaven en una agònica harmonia de cacofonies monosil·làbiques. Em van dir una volta que un cuc mai podia rugir com un lleó, ni aquest teixir capolls de seda, en conclusió la banalitat de la realitat era la que més acabaria sorprenent-nos només calia recordar que tots sense excepció haviem nascut amb forat. Al bosc dels penjats la branca cruixia, trencant-se del pes de les garses biomètriques, des de les arrels fins a la soca. El teixit conjuntiu semblava encara donar senyals de vida. Fam i vacuïtat, cossos nucleo-proteinats de molècules fisicoquímiques que s'auto-reproduïen, auto-reparaven amb una auto-eco-organització i aptituds cognitives. Quan nosaltres érem el noranta-nou per cent governats per la plutocràcia hereditària ens vam deixar fer, podríem haver-ho canviat tot, amb tanta facilitat com aqueixa bagassa que s'obria de cames. Que queda ara d'eixes reclamacions? qui queda dempeus? El món racional fou la biterna de les meuques, un intel·lecte infecte niu d'humanitat burocratitzada, un femer de quimeres que s'intoxicava i esputava agònics gargalls de desesperació. D'una manera que podríem considerar hipòcrita, sempre accentuant la superficialitat i fugint de les inversions a llarg termini. No sé per què ens deuria de sorprendre. Tot ha anat esfumant-se, poc a poquet, mentre uns ajustaven això i els altres afegien allò, dues passes endavant, tres enrere. Els fets correlatius anaven ballant i dansant, empesos per l'urc. Ningú s'esperava que la musica podia silenciar-se, que un dia l'orquestra deixaria de sonar. Sempre envoltats de musica, serpentines i paperets, ja ho preconitzaven les gàrgoles des de dalt amb la seva mirada negra. Els il·lusos pensaven que hi havia prou amb el boc expiatori ans al contrari. Rudimentàries accions contraries al bon enteniment anaven generalitzant-se per tot arreu, una cultura “moderna” de façana neoliberal. La existència fou qüestionada a un creixement indefinit i un destí sense destí es consolidà. Llavors les riquesses materials, el poder terrenal i el valor de les accions caigué. Fou un bac mític, llegendari, els grans personatges, sacs de pell plens d'ego i altruisme es quedaren nus, desproveïts i a la mercè de les inclemències. El pes del destí caigué igual per a tots i sense favoritismes. Així arribà la extinció de la humanitat i amb ella la de tantes altres especies que foren arrossegades sense culpa. Tant fàcil que era actuar, no deixar podrir la voluntat de poder, no ésser sinó esdevenir, d'una manera continua, renegant a la passivitat, a la ociositat, al nihilisme buit, estèril, al ramat, a la negativitat. Tant orbs eren que no podien valorar allò obvi com el valor de la pròpia terra, tant sols si hagueren fet allò que tant bé sabien fer: Gaudir, construir, crear, pensar, qüestionar, suggerir, interrogar, aprendre, parlar, compondre, interpretar, escriure, llegir, comunicar, escoltar, despertar, inventar... Tant viure com morir, sentir, estimar, odiar, plorar, riure.... Perspectivismes, des de molts punts de vista, des de nombroses i diferents realitats, realitats que en amagaven unes altres, rostres darrere altres rostres, ventalls esquerdant hipocresies per sinceritats. Més valia això que caure en el gris estat de somnambulisme en el que la massa humana anava a desintegrar-se. Llavors, de sobte, s'obrí el teló i tot allò en que creiem s'esfumà, aqueixa realitat a la que ens aferràvem amb enamorament i gelosia féu figa. Més desesperats que decebuts, les muralles que ens protegien s'esfondraven com l'arena. Així es quedà tothom amb un pam de nas i els ous en la mà. Damunt de l'escena, envoltat d'un vel de flames que no es consumien, sobre una terra àrida i vermella i sota un cel de formigó, aparegué solemne un àngel exterminador. Qui ho haguera cregut, qui ho haguera mai imaginat. Com el cavall de Troia, potser pitjor car el mal venia d'una mà de la casa, la raça humana enverinant-se a si mateix. La naturalesa necessitava defendre's de la nostra 10 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
plaga la mateixa ciència ho consideraria convenient, i perquè no? Totes les condicions estaven reunides per desencadenar una nova extinció sobre la terra. La herència estava garantida amb la intel·ligència artificial i potser deixar un espècimen viu, un llegat genètic. Llavors tant sols calia executar la sentencia. El braç executor feu realitat la condemna, aixecant amenaçadorament el seu instrument fàl·lic. Veure'l dempeus, per damunt de tots nosaltres, membre viril, omnipotent o vagina dentada omniscient. Sa figura i forma mig dona, mig home, mig gegant, mig microscòpic. Arborant ses dantesques armes i tallant caps, xafigant, trepitjant, amb tant de despotisme com de menyspreu, com el sant Sant Jordiet que llançava fletxes als alcoians. Aixi, s'acabava la rondalla dels rics i els pobres, la tragicomèdia i la pantomima. En un algun lloc entre el còrtex i el occipital, allà on encara ningú havia ossat imaginar, dalt d'un escenari representant una obra sense guió. Ulls fixos en el buit de l'espai, mirada perduda més enllà de tot allò que existeix, però cap mena de trontollament, amb una determinació freda i calculada. Anava destinat a esdevenir un mostre, una fera sense rostre, l'arcàngel Miquel, general dels exercits ordenant a destruir la condició humana, la santa verge. Llavors tothom s'espantà però ningú escaparia sa a la seva espasa Tisó, ni tant sols aquells que ho tenien tant clar, encara que els seus escuts fiscals pretenien aturar-ho tot, ni els cabassos de diners, tampoc els passaports diplomàtics, cap endoll el seria d'utilitat. Un pànic desenfrenat desestabilitzaria la societat sencera. Cada sacra llei cauria vulnerada, violada. Ja no eren temps de populisme ni de premonicions. Els deus callaven com sempre. Les cartes sobre la taula, ara ja no quedava cap altra alternativa. El nen minyó collí a grapats els caps decapitats, la decadència humana. Podríem dir que aquell arcàngel era una mena de daga de mort, un àngel exterminador, fruït del col·lapse intel·lectual humà. Però tot malson, tota acció te un principi i una fi i de la mateixa manera que havia aparegut desaparegué, això si, emportant-se amb ell la gran majoria d'ànimes i deixant al seu pas un reguer de sang, mort, destrucció, desolació i un regallim de cadàvers alguns mig vius, mig morint-se. I ell mateix, finalitzada la seva missió, començava a perir precipitadament, els seus ulls s'encolliren, ses urpen minvaren, ses espatlles anaren doblant-se fins a tocar el terra. Encara amb un ultim raig de vida, retorçant-se dins d'una espiral cònica que comprenia l'espai i el temps, ses ganyes bategaven, ses parpalls es cloïen, sa pell fresava esquinçant-se com una membrana de paper, un rodatge de greix escopint crits d'agonia, el cargolar de visos rovellats, un estrenyiment hemorroïdal sempre al ritme del tic-tac, en un determinat present, en un món ple d'una presència amb una determinada orientació, no sempre la més encertada. Des d'un punt en moviment, jo-nosaltres, com un sol individu, com un tot absolut, com un nores, jo he sobreviscut a la raça humana, jo soc, esput genètic degenerat, combinació de circuits integrats a proteïnes i gens, jo soc un amàs de cèl·lules cancerígenes recobertes de plom i silici, una seqüència improvisada del genoma humà i soc jo la ultima veu de la humanitat que parla, que escriu al seu cap allò que li ve en gana, sense autoritat i sense public que el critique. ***** Entre dos mons un que mor i un altre que és mort, aquells que escrivien, ho feien condemnats entre allò que somniaven i allò que els envoltava. Llavors resultava difícil escriure i viure, sobre tot quan es sospesaven certes qualitats filosòfiques transcendentals o existencialistes. El somni utòpic i la vulgar realitat. L'equilibri anímic de l'artista força inestable, obligat, a voltes, a escapar de la monotonia. Llurs camins de dubtosa professionalitat, però qui era més feble aquell que s'ofuscava en el nihilisme o aquell que forçava la linealitat? L'escriptor que ja només respirava begudes espirituoses per poder inspirar-se, aquells que estaven condemnats a imaginar allò que els altres odiaven, aquells que es retorçaven en la tomba o aquells que vivien una i altra vegada la mateixa vida sense poder escapar. Aquells que dibuixaven herois i vil·lans sense saber ben bé que hi havia al darrere de les disfresses. Aquells que escrivien i que morien tantes voltes com els plaïa, emplaçant sempre l'escriptura al ben mig de l'univers, com si ella poguera tindre algun valor quan no quedés ningú dempeus. El molt personal Olimp, món diví clos dins d'una bombolla d'emocions 11 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
contradictòries, de pensaments, d'idees, de dubtes. Una massa viscosa que es dilatava i es contreia, un teixit teranyinós que recordava el capoll dels cucs de seda o la cera dels eixams. El seu suc era xuclat com la ventosa que aspirava la femella dels mosquits. Els escriptors tendien a aprofitar-se de les debilitats, dels defectes, de les pors d'aquells que ploraven. I violaven sa virginitat amb tanta gràcia i elegància que a la fi els acabaven donant sempre les gràcies i els deixaven, fins i tot, firmar un autògraf. En hores de moral baixa, manipulant els sentiments, masturbant les hores de solitud, els feien volar l'adrenalina en un món virtual, de placebos i silicona, de valors artificials, de mesures eròtiques, d'una prostitució de la moral i el seu treball els plaïa i els congratulava d'una manera serena i viciosa. Jo, en canvi, no podia sinó sentir-me aprop de tots aquells que en un moment donat de la via consideraren important escriure o expressar les seves inquietuds d'una altra manera artística. Amb l'ànima dividida en dues mitats, com una gran síndria sense pinyols: osques de somnis i secrets vergonyosos, només tot allò que calia transmetre, missatge latent, esput involuntari, tot aquell individu que decidia escriure, plasmar la seva obra d'art on tot romania una mena de desig. Aquestes dues mitats, i rés més, que es confonien i que no deixaven cap altre espai a ésser ocupat, aixi fou el mon del subjecte que actuava i la resta eren superficialitats, el mon vulgar i estèril que ens conduïa al nihilisme i a la aniquilació. Per a totes aquestes persones i per a mi mateix, el nostre magí alter ego, imaginar que existien altres escriptors, un altre art, suposava imaginar que eren paisatges no distants, universos paral·lels; sempre molt prop de nosaltres, a la vora, la seva respiració, el seu alè ens passava pel davant, però mai massa a prop per estimular-ne el contacte. La seva realitat podia semblar molt o poc a la nostra, potser ens influenciàvem, inspiràvem, veneràvem, envejàvem, però en qualsevol cas, sigui quin sigui el nostre afecte envers ells; sempre érem i romaníem respectuosament “al costat” com la guillotina que passa furtiva, com l'enemic que necessitem. D'una o altra manera érem víctimes, presoners del nostre teatre, el protagonisme del nostre espectacle ens vulnerava, ens atacava l'ànima i un solipsisme voraç ens acabava sempre per destruir, el jo, el super-ego creixia, a cada mot imprès, a cada lletra versada l'espai que ocupat, creixent, doblegant-se a la nostra autoritat. I el nostre jo es reduïa, minúscul, infinitesimal, desfigurant l'objectivitat, la neutralitat. El nostre missatge es tornava confús, excèntric i de mica en mica, els lectors perdien l'interès, les paraules es repetien i per moltes coses que explicàvem el seu contingut queia en l'oblit immediatament desprès d'ésser llegit, maleit, encisat, l'oblit era el càstig més temut de qualsevol llibre, pitjor que les flames, l'oblit vulnerava per no matava, el sofriment del seu castig s'arrossegava eternament. Des de la fosca tomba, des de la muda sepultura escriure o només viure, fomentar la iniciativa o protegir la passivitat? Societat o individu, pluralitat o personalitat. ***** Si ben bé havien estripat del meu cos tot sofriment físic, em preguntava si també van intentar treure'm del cap les emocions. Ho hi dubtava, com ho podria saber, si ni tant sols arribava a comprendre les seves motivacions, ells eren la intel·ligència artificial i jo era la combinació de tot dues coses; la artificial i l'orgànica. Per què tenien necessitat de mi? Jo no era cap accident natural, ells em van crear, d'una manera voluntària; protegint-me de l'holocaust, reduint en mi els punts febles i preservant-me. Com un desig de record d'allò que fos la Terra, al cap i a la fi, la humanitat havien sigut els seus progenitors. L'ultim de la meva espècie, un animal en perill d'extinció, devia haver alguna cosa de valuosa en aquesta humanitat corrosiva. Sí, és clar, i ells ho sabien, encara que formava part del passat, calia deixar un espècimen viu. Les mans de la humanitat no només havien creat destrucció, moltes veus de l'art mentre el mon visqué, encara que fos en dies de foscor, s'aixecaven cavalcant contra corrent i per damunt les 12 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
braves ones com una torxa luminescent. Algunes veus de l'art havien creat no poques miraculoses experiències que deurien ésser considerades. L'obra d'art sorgia de les més profundes entranyes humanes de la mediocritat, del nihilisme, estímuls, proteïnes, molècules que s'excitaven i pul·lulaven, gargalls d'imaginació brollant escapant de la raó. Reconstruint altres universos, ensumant altres possibilitats. ***** Els set genets traçaren un reguer de sang vermella fins a l'ocàs en l'horitzó. La mar respirava una calma inestable, l'escumosa bromera regalimava en cercles arrissats, més enllà, en les profunditats plàncton i meduses cohabitaven i en direcció oposada, entre dues constel·lacions, es distingia un estel de cérvols que travessaven una carretera de rodalies. Llur mirada entre lo concret i lo abstracte, entre un mot o el silenci, entre la prosa i la poesia, llur mirada penetrava, fixa en el buit del destí, un parell de preguntes metafísiques i l'existència de l'ésser humà s'enderrocava en uns instants, tan senzill i simple com era resoldre un binomi. La complexitat de la raó humana, la irracionalitat d'una racionalització aplicada a l'ésser humà. Per resoldre tantes quimeres calia desaprendre, els nous analfabets acumulaven murs de títols i malgrat això, llur especialització els encegava, els isolava en compartiments, incitats a un comportament desproveït d'exercir qualsevol forma d'intel·ligència i aquesta es deteriorava, s'atrofiava. Calia abandonar la idea del creixement indefinit. La burocratització fou una malaltia administrativa, l'excés de centralització, l'excés de jerarquia, l'excés de formalització dels procediments aniquilava tota iniciativa poc a poc. Llurs llàgrimes, llur malenconiosa tristesa s'obrí i es tancà com un ventall de papers cremats. L'ull del escurçó ara es cloïa i s'obria, bategant. Com una finestra sense frontisses, com una ampolla de coure foradada de desigs. Sa espiral tancant-se en si mateix, ses hèlixs voltaven, ses colors es fonien, esclataven, divergien... Des del buit d'una idea mai imaginada estenent-se per tot arreu, la pesta, el virus que embriagava apoderant-se de cada una de les insignificants partícules d'un cos, com una bola de pels infecta de puces, de qualsevol bestiola, mamífer i o carnívor. La víctima desprotegida, nua i ferida, el seu cos queia, es dilatava, rebentava, esclatava d'una manera implacable i sistemàtica davant la seva trampa. El meu desig de recordar, el meu desig d'imaginar i d'escriure no era per atraure les abelles, entre els meus mots no hi havia la mel de la vida, només la seva fel. Una idea anorèxica, un sistema feudal, un raonament ambigu però sens dubte mai imaginat, que es duplicava, que es triplicava d'una manera exponencial... I mentre el receptor dubtava o callava; una cadena d'explosions, un bramul incoherent, destructiu. I la perduda de temps resultava fatal. El seu aroma s'escampava, pul·lula entre les capes més fràgils, entre un compost d'àtoms, d'insectes. A cada instant que el temps s'afegia i sostreia, cada partícula que es contreia i es dilatava, com un múscul viu que s'extingia, com una estructura orgànica que s'arrossegava sense pietat, en impuls latents, en bàtecs agònics, d'un punt a l'altre, pam a pam, guanyant la superfície fins a la matèria morta. Cada pensament imaginat, cada partícula infinitesimal però individual que es passejava per l'espai, cadascú de nosaltres. N'era per una volta conscient de la globalitat, la mundialització feta efectiva, com individualitat però comprensiva envers l'altre. Ens miràvem a nosaltres mateix, el nostre esglai, envoltats d'un no res que ens asfixiava, els nostres ulls ens miràvem atentament, una i una altra vegada. Un llarg silenci pausat, l'acció protagonitzant una reacció, el bat dels pensaments, una reacció en cadena. Desinhibits, lliures però vençuts, la malaurada partida de l'ésser romàntic sempre arrossegat injustament, sense penedir-se, sempre víctima del destí, fruït d'una sort trucada. Dins de la literatura es podia barrejar el temps; vull dir que es podia escriure una frase a l'any dosmil-catorze, continuar la segona frase deu anys més tard i aquell que llegia les dues frases; una 13 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
darrera l'altra, en qüestió d'un parell de segons, estaria, potser sense saber-ho, combinant dues realitats distants en el temps en un sol mateix instant. I encara que la literatura, a la base, fou un concepte força simple, literatura era escriure per a transcriure un llenguatge, ni més ni menys. De la mateixa manera simplista el moviment no era altra cosa que el canvi de lloc i el temps només comportava una sola dimensió; diferents temps es desplaçaven d'una manera successiva, però no simultània, al contrari que els espais; diferents espais eren simultanis però no successius. Sempre havia cregut en el poder suggestiu de les persones, sempre havia cregut en la vanitat i en la corrupció de la realitat. Em fascinava l'univers dualista malgrat que creia que era només un estat subdesenvolupat de l'ésser humà, com la religió, i malauradament creia que el meu principal handicap a l'hora d'escriure era la manca de credibilitat que li donava a la humanitat; encara que per a les persones tot semblava un dualisme; amb dos ulls, dos mans, dos braços i dos cames, dues parts cerebrals i dues foses nasals... Paraules, literatura, escriptor versus lector, projecció-vídeo-imatge versus espectador, tots els sentits cablejats entre si, (orelles, boca, nas, ulls, dits amputats en una sola màquina generadora de proteïnes) llenguatge, missatge, espai i temps, tot eren analogies. El teclat del meu ordinador era en realitat el teclat d'un sintetitzador de musica. Els dos tenien una vuitantena de tecles. La síntesi dels mots o una composició de sons retenien el silenci fins al punt de generar una pregària quasi sagrada de melodies, un cau de bellesa que s'escampava contínuament, fluint, convergent, travessant tota mena d'àtoms i de molècules varies. Harmonies invisibles, incorruptibles, que s'escampaven per tot arreu, ones vibratòries, gravitacionals, d'una manera quasi subatòmica, preexistent. Quan les paraules deixaven de tindre sentit, quan els significats deixaven de tindre sentit, no tot era com deuria ésser, arribàvem a un punt on la continuïtat es dilatava, d'una manera senzilla, allò que creiem sota control es vessava, fins a un punt d'inflexió i d'una manera aleatòria, aleatòriament, sempre aleatòriament, perdíem l'analogia, la imaginació, la facultat de representar dins de la pròpia intuïció un objecte i la seva mateixa absència, es col·lapsava i el nostre cos... s'apagava. Com el cos d'un humà, mort recentment, podia no només tornar a la vida, sinó sobreviure a l'ambient hostil que es respirava en l'actualitat? Potser calia definir vida, o redefinir el concepte de vida. Cap cor tornaria a bategar o al menys cap cor en el sentit convencional. El cos humà a nivell atòmic, molecular, cel·lular, anatòmic sofriria una metamorfosi excepcional. La intel·ligència artificial havia decidit preservar una mostra humana, només com un record d'allò que fos. Una petita càpsula carregada de substàncies farmacèutiques de propietats químiques i biològiques, un enginy de la nanotecnologia, una combinació de molècules creades artificialment i controlades a distància a través d'infrarojos. Travessant vasos sanguinis, seguint llurs ordres, en menys d'un segon invadiren tot el meu cos inert. Atacant-se als teixits i nervis modificant les seves estructures, destruint i reconstruint, detonada la carrega un proces sense volta enrere esclatava desintegrant i reintegrant noves matèries més aptes i competents, noves cèl·lules, com el cor quan es contrau en un puny, res mori, res pereix, només canviem, com la transubstanciació, com la metamorfosi concepte més adequat que el de la revolució. Car ell desava la radicalitat innovadora i la lligava a la conservació de la vida, de les cultures, del pensament i la saviesa. Uns van i altres en venen, l'amor naixia, l'amor peria, els sentiments s'oblidaven, com els rostres. Mirant als ulls de la crisàlide podíem veure la nimfa o podíem veure la larva. Tot permutava, la inestabilitat dels canvis, els estats s'alteraven i jo en era la prova. L'ull de l'huracà que creixia o el llum d'un espelma que s'extingia a trencar de l'alba, el vol d'una insignificant papallona, la coma d'un text, el silenci en una conversació... El passat ja no contava, el futur mai havia contat, només valia el segon del present, l'instant viu. O tot contava o tot mancava d'importància, per aconseguir l'amor calia unir els contraris que s'oposaven a la simpatia. La vida era sens dubte una ambigüitat, una comèdia tràgica o una tragèdia còmica; qui podria contestar-hi? La vida era un substantiu que manca de significat, érem nosaltres els que la omplíem de significat, de sentit i el seu valor no era altra cosa que eixe 14 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
afegit. La vida era allò que nosaltres fèiem, el abans i el desprès de la vida no tenia cap importància. Un fil prim de fum espès i groc seguia allunyant-se o apropant-se, les seves ondulacions variaven, es contradient, es deformaven, s'escampaven, es desfeien i llavors tornaven a reunir-se, solidificant ses àtoms, creixent, però lliures en l'aire es contaminaven i noves molècules s'addicionaven, fent aparèixer noves estructures, creant noves combinacions i la seva aparença canviava, encara que les seves arrels eren les mateixes, encara que la essència no havia mort, noves motivacions, nous vents l'empenyien. I el fil de fum es redreçava, formant un nou cos modificat. Noves formes estranyes s'enlairaven, les distàncies, les dimensions, els colors semblaven confondre'm... La mort de la humanitat no va ésser sobtada, la civilització abans de desaparèixer passà per un llarg període de decadència en el que les masses de gent s'abocaven en un suïcidi escollit i completament voluntari. Resolts els problemes econòmics que sempre havien ocupat les passions i les motivacions d'una acarnissada lluita de classes pel poder, la humanitat havia, a la fi, mitjançant els avanços tecnològics, trobat un equilibri de benestar. La immensa població de persones, per tot arreu al mon, tenia accés a les necessitats bàsiques. Un llar, sanitat... Aquest benestar i pau social arribà però mentrestant, havien deixat de banda la factura mediambiental que restava a pagar, sovint se n'adonaren que havien comés un error i que ho deurien de pagar molt car. El capitalisme, un sistema voraç de poder que promovia el creixement indefinit havia durat més del que ho hauria de fer. Es tractava de fet d'un sistema insostenible i destructor que tot ho malvava, no només els esperits, sinó l'entorn, les mateixes arrels i ciments de la terra. Mesures indefinides, insuficients i la manca d'acord entre els països ajudaren a detonar el compte enrere. L'entreteniment d'una superpoblació havia cremat els recursos naturals existents, la contaminació havia engegat els mecanismes d'autodefensa de la naturalesa, tota mesura fou ineficaç i les condicions per a viure en la terra es feien de mica en mica més difícils. Amb l'atmosfera saturada de gasos un canvi climatològic arribà més sovint i amb una intensitat molt superior a allò que havien pronosticat. La temperatura pujà ràpidament, primer cinc, desprès deu, vint graus... ***** Una mena de ma tremolosa que em senyalava, em convidava a seguir-la, seguint la vertical de l'horitzó, travessant, com el tall d'una navalla partint el firmament i el sentit comú. Ells en guiaven des de la distància de l'artificialitat o la proximitat més irreductible de l'àcid desoxiribonucleic. I al damunt de l'escenari, on tot era voluntat i representació, sobre els taulons de fusta polsosa, un cercle de llum queia sobre l'escena i entre les dues cortines de vellut vermell, una pluja de partícules s'enlairava. Com he arribat on era, com he arribat a ésser un ésser capaç de sobreviure a l'aniquilació humana. Abans del cataclisme, abans de l'apocalipsi humà, jo ja vaig viure i morir. El dia de la meva mort em vaig despertar... La gent s'amuntonava impacient; familiars i amics, coneguts i curiosos havien fet un rogle al voltant del cos llitat. Ningú plorava a l'enterrament, semblava que els convidats es feien nosa entre si, tant sols havien trobat un entre ells que no semblava fer part de la pantomima; era el fill del difunt i la seva mirada semblava perdre's en mig de l'obscuritat. Era tant fàcil acceptar l'absència com la presència, no era menester grans esforços per adonar-se que aquella persona ja feia molts anys no feia part de cap d'ells. Al llarg de la vida s'hi pensa alguna volta, esporàdicament, amb la mort, coneguts que desapareixen, estimats que ens deixen... La mort era un concepte que sempre acabava sense definició. Sinó gairebé sempre hom si conformava amb alguna explicació poètica, la mort com un mirall que quan més es mirava més acabava mirant-nos. Potser, en realitat, només contava l'ultim alè. La línia, una 15 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
extensió sense amplària seguint el seu camí, com un nen que segueix els seus pares sense saber ben bé on va. Les ànimes no eren objectes, eren volàtils, exemptes de tota propietat material, les ànimes eren esputs de vida, halos de bellesa que estaven contínuament en transformació, sempre assetjades per l'impuls de vida, sempre escapant a la seva animalitat, anant i venint. Amb poc encert i vulnerant la meva voluntat m'havien abillat amb corbata. Haguera preferit anar amb un llacet, amb maquillatge renaixentista d'època i amb nombroses peces de plata lluent força i, sobre tot, com bé mana la tradició, amb els ulls coberts amb un parell de monedes d'or, però de poc serveix ara queixar-se, una posta en escena errada que passà sense pena, ni gloria. El que era el meu gos Akita no es va separar del taüt, hi restaria tres dies més udolant al costat de la tomba, al meu costat. A les onze del mati enterraven el que era el meu cos ja rígid, com era de preveure, res de particular, no tractant-se de cap mort tràgica. Una mort sense sofriment, això es podia llegir als meus llavis blaus. Què és el que ens dolia tant de la mort? Separar-se de les persones que més estimàvem? Desitjaríem tant soldar-se a aquells als que hem estimat, aquest sofriment fou una carrega que passà de generació en generació sense resoldre's. Ara pense que potser ens era destinat rebre aquest dolor, aquest egoisme insà, malaltís, d'estendre a tot preu el mateix estat de complaença al establir-se un vincle afectiu, potser no fou res més que un altra prova que fi part de la nostra vida. No podria tenir aquesta descarrega de sofriment tot un valor simbòlic? De la mateixa manera que apreníem a estimar, ens calia aprendre a morir. Mirant nerviosament a banda i banda, un mort que parlava, una de les metàfora molt utilitzada durant tots els temps literaris i artístics en general, semblava, doncs, ésser poc original. Els arbres s'aixecaven alts i majestuosos, la seva humida ombra em cobria completament de fred, ciprers de cementeri cercaven despietadament la pau dels caiguts, em vaig preguntar si no era jo qui emanava un cau de fred al meu voltant. Una volta els taulons de fusta es podririen res em separaria de les seues arrels, aquestes flaques extremitats no dubtarien en asclar els nervis de pi compost que formava el meu taüt i nodrir-se de la meva essència. El meu ultim record abans de perdre la vida semblava el menys banal, el menys estúpid, amb les mans fredes ensangonades, les extremitats impotents, estèrils i el meu cos inert. Una sang negra brotant per tot arreu, al darrere d'un mur catatònic un llamp de flaixos escopien i llampegaven una bateria de canyons interminables, allò orgànic, una màquina que fins aquell moment havia funcionat correctament, ara agonitzava a causa d'un xoc provocat, brutal, sec, la meva essència s'esvaïa, allunyant-se del matrimoni que m'havia unit, mantingut a la matèria. Tornava a la efervescència de l'eteri, renaixia, qui era jo? Em preguntava confús. Tant era la meva confusió que ho dubtava tot. El meu jo, havia perdut tota consistència, la matèria que m'envoltava era una realitat difusa abstracta. Al meu pensament vagava la idea de la mort. El més enllà, però tot semblava tant viu, tant reial. Perquè el meu cos no era incinerat? Perquè no s'aturava la maquina conscient? Potser deurien d'haver-me criogenitzat (cristianitzar suggereix el meu corrector). Ara tot eren dubtes la part biodegradable de mi tornava a la terra i els cucs l'arrossegaven, d'una manera natural, natura morta, oi? Però quan hom mor es tornem nadons? Quan tot acaba tornem a començar? Al menys així pareixia per a mi. Empès per una potent voluntat de viure s'havia alliberat i tornava a respirar o al menys una part de mi. Nogensmenys era una respiració malsana, una forma de vida volàtil transparent, sense contingut. Un grapat de raigs de sol aconseguien traspassar les fulles que vibraven al ritme d'un vent fred de tramuntana, el llum acabava desfent-se contra aquest aire d'hivern que tot ho matava. Aquella vida, o part de vida l'havia mort el vint-i-quatre de gener, molta gent mori en gener. M'enterraren al mateix cementeri on van enterrar pares, avis i besavis. Alguns dies abans van transportar el meu cos 16 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
per avió, volant pels aires, travessant milers de kilòmetres i jo mort, empaquetat, tot pagat per la companyia de segurs, un més entre els altres objectes de l'equipatge, exposat a la hipotètica contaminació dels deixants químics, els chemtrails. I mentrestant fora, entre el frondós cotó en pel dels núvols, un àngel androgin semblava mirar-me amb un dit tapant-se els llavis i pareixia ordenarme silenci. Més amunt el cel estava pintat d'un blau obscur, quasi negre, ni tant sols una taca de pols, les estrelles, l'univers en espiral s'expandia, els forats negres, les seves teories matemàtiques, cossos astrals, meteorits, constel·lacions, la física quàntica, distàncies astronòmiques, la relativitat es fonia, incapaç d'esprémer tot el seu significat, l'amplitud del seu contingut, aliè al destí de l'ésser humà, a l'insignificant canvi que es produïa sobre la terra, invadit per tantes i tantes dimensions, em quedava una altra vegada tot sol, esperant que em cobriren, era un dia especial, avui enterraven el meu cos. Haguera volgut tindre una musica d'ambient en comptes d'aquell esgarrifós silenci. Quina podria haver sigut la banda sonora del meu enterrament? Em venien al cap moltes cançons la versió de Johnny Cash de hurt semblava ineludible o el waiting for the night dels Depeche Mode no podria faltar, degut a la seva transcendència sentimental que m'inspirava, encara que seria més idoni un unplugged de Lana del Rey tocant el Born to die i per finalitzar en la pròpia llengua el Som de Raimon o potser moltes altres temes... Sorprenentment, encara divagant, ociós, deslligat de totes les meues responsabilitats, criticant per criticar, i donant el meu parer d'allò que començava a desinteressar-me em preguntava, que vendria desprès? Quan ja tot semblara desproveït de tot interes? Llavors creia que esdevindria un record per aquells que m'havien conegut, una memòria com aquestes pàgines, però gairebé res més. De tots els entrebancs i enrenous de l'ànima, la fe era, sens dubte, el més prolífic, la més desbaratada de totes les histories. Ella portava cegament a un atzucac, sense fons, un buit espectral replet d'animisme vanitós. Dins d'una obscuritat sense fi conegut, d'un contingut indeterminat, el jo com pensant, el jo era un objecte interioritzat que s'anomenava a si mateix ànima. I fora d'aquest interior, el jo, el jo reconeixia un objecte anomenat cos. La paraula jo significava ésser pensant? ***** Capficat entre tant de dubte hi sentia la necessitat de fer balanç, d'auto-avaluar-me, a causa d'un sentiment de culpabilitat, de responsabilitat amb mi mateix, un sentiment de consciència cristiana explícitament estúpid, una auto-flagel·lació involuntària. Però tampoc calia deixar-se arrossegar, la única acció verdaderament correcta era aquella que dubtava. I per tant, tant se'n valia el que considerava que era, el que creia o el que no creia, el que feia o deixava de fer, tant se valia el que pensava si es que pensava alguna cosa o de quina manera hi pensava. Perquè les idees tant podien venir com anar-se sense aportar cap afegit suplementari. I si desitjava els desigs es tornava obsessió fins que es cansaven de torturar-me o jo em cansava d'ells i llavors deixaven de fer-me nosa, i si estimava era el mateix al final el que contava, allò que valia al final era només la nostra voluntat; La dels meus somnis, la dels meus desigs. La voluntat en el meu cas d'ésser condemnat ho era tot. Només la voluntat de viure m'empenyia, em propulsava. Malgrat la seva insignificança, malgrat la minúscula tasca que podíem representar envers l'univers. Una voluntat volàtil, efímera, una voluntat de natura morta, tan fràgil com era fràgil i incert el destí que m'esperava. Era el cor l'enginy d'estimar? O era el plany el seu bàtec? La sang i l'afecció supurava un envers l'altre, en una embriagadora combinació neuropàtica, una sinergia on el foc en la llum esdevenia amor i malgrat això en la obscuritat esdevenia terror. Zarathoustra ens deia que la nit també era Sol. Quan queia la nit l'obscuritat del cel creixia, duran un espai de temps determinat, efímer, i a l'alba començava a esvair-se. El sol renaixia com un Fènix, una vegada més, l'acte més normal i al mateix 17 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
temps més miraculós, la quadriga d'Hèlios, llurs cavalls escopien foc, solcant el cel, llurs flames m'encenien, ens consumien, fins que el fred de la nit tornava a regnar. I entre l'espectral silenci de la nit em preguntava si era realment sols, al llindar de la mort, al llindar de l'ignot, sota els fanals de la mort, si el món i les seues persones que fins ara viatjaven amb mi i m'acompanyaven m'havien definitivament abandonat o s'havien només temporalment esvaït. En realitat no sabria dir qui havia abandonat qui. La meva mort no havia sigut tant innocent, usurpadora, involuntària, havia sigut la seva acció la que m'havia imprès el nou tarannà, però, quin sentit tenia culpabilitzar-la, proveir-la d'un estatut nominal? La mort sempre fou un concepte, semblant a la de l'ànima, al de Deu. Conceptes estèrils per al nostre enteniment. Com l'infinit que servia per a “explicar” allò que no sabíem. Era sols? Potser sempre ho havia estat. Sí i no, era sols i envoltat d'imatges, de conceptes i d'objectes tan materials com abstractes. Sentia com tots els records reviscolaven, una grossa maquinaria, de tones d'acer, gruixuts rodaments i frontisses que fressaven en una espiral a l'interior de la meua ment. Evocacions llunyanes ara vives, unes i altres s'amuntonaven, es mesclaven, sense cap ordre aparent, potser els més intensos semblaven ésser més presents, però llavors apareixien records sense importància que em venien a la memòria recurrentment, frases i mots que es repetien, com si volgueren dir-me alguna cosa que no acabava de veure i entendre, records que creia esborrats, un allau de pensaments confluint tots alhora en un sol instant, l'extensió de tota una vida en un sol punt i davant meu un precipici, l'espai buit, tot l'espai de l'univers amb les seves milions d'estrelles abraçant-me, sens dubte, no era sols, era tan sols aquesta sensació de solitud que m'arrossegava, que estripava el meu cor. Tot el que jo representava acabaria un dia o un altre, acabaria per esborrar-se i amb mi s'esborraria la civilització. Desapareixent encara que només fou momentàniament, durant l'espai de temps que hi podia haver entre dues extincions. Fins aquell moment la vida havia estat marcada per una banalitat quasi esperpèntica. Ara ho podia dir sense complexes. La humanitat havia pecat d'egocentrisme. Havia perdut una de les característiques fonamentals que l'havien conduit a la seva preponderància respecte a les altres espècies, el sentit col·lectiu i de cooperació i ho havia perdut sense guanyar en individualisme. En la individualitat, en la realitat de consciència, durant tota la vida alienats del proïsme i només al estimar havia un verdader acostament entre individus. Però malauradament aquest amor; aquesta formidable font d'energia, romania aïllada i condicionada pels valors morals. Mentrestant la banalitat de les tasques quotidianes queia com la pell d'una serp. Uns cercaven la veritat, altres més il·lusos volien amassar riquesses, però totes dues eren fites estèrils i els secrets no eren res més que fabules, placebos que permetien d'enriquir les mancances de l'ànima. La verdadera essència de la persona només es mantenia viva en el desig. A la fi... tot tornava a començar d'una altra manera, a la fi el cercle es tornava a tancar i a l'espai les lleis de la natura seguien la seva línia allunyant-se de la raó humana i construint noves fructíferes entelèquies. ***** Avui (el avui no existeix és etern) aquell avui del vint-i-quatre de gener, vaig cloure els ulls, vaig portat el meu dit als llavis i els vaig acaronar com si no foren els meus. En aquell avui hauria d'haver plogut o potser nevat, fou el dia de la meua mort, els convidats a l'enterrament haurien d'haver assistit bocabadats a un cel obert en dos, d'on una boca de flocs de neu en forma de cortina queia sobre ells i jo des de la meua caixa els hauria vist caure poc a poc, en un ball fantasmagòric, els flocs de neu blanca anirien posant-se de mica en mica sobre les figures ombrívoles i negres dels convidats. Però en aquell avui no va nevar, ni ploure, el cel fou ras i la terra seca i esquerdada, com ho era sovint en aquelles terres, des de que els efectes devastadors del canvi climàtic feren estralls. L'espai semblava buit, com si li hagueren estripat alguna cosa. Tant sols el silenci semblava regnar, des del primer moment cap dels convidats havia gosat parlar, només un grapat de mots de caràcter 18 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
obligatori havien irromput d'una manera discreta i en xiuxiueigs, un silenci dens, quasi solid, que feia els moviments dels presents lents i maquinals. On érem? Les tombes s'aixecaven imposants, qui era aquesta gent? Aquests cadàvers? I que volien? Veia els retractes dels enterrats, les seues cares indiferents al seu estat, llavors vivien. A l menys hauria d'haver plogut, els corbs es passejaven agarrats a les branques dels arbres, el silenci era cada vegada més intents, l'escalfor del migdia accelerava l'estat de descomposició, els corbs baixaven d'un bot fins a pocs metres del meu cos. Hauria desitjat tant un dia de pluja, una pluja ininterrompuda, recordava aquelles nits de pluja tancat a l'habitació, on la malenconia m'abrasava de plaer el cor. Fins llavors vaig percebre el cant de les cigarres, malgrat haver estat sempre present, eren insectes que poden viure fins a disset anys. A l'estat de nimfes vivien soterrades i d'adults sobre vegetals, d'on s'alimenten de la saba mitjançant un aparell bucal suctor. El seu cant era una mena de ressonància de vibracions produïdes amb l'ajut de sacs amb aire i membranes, aquest cant s'assemblava tant a l'hipnòtic soroll de la pluja. El cementeri s'estenia fins al bosc, una extensió de terra sembrada de làpides de marbre, on un mur de pedra cloïa el seu pas. Una muntanya de pins i terra roja argilosa creixia als seus voltants. Una i altra vegada veia la mateixa imatge. De l'altra banda d'aquell mur de pedra calcaria, arribava un ésser indefinit, només el veia d'esquenes, amb alguna cosa que amagava el seu puny. No sé si realment existia aquest indret, tot ocorria com en un somni, tot era efímer, abstracte, borrós. Llavors aquest personatge s'agenollava i excavava un petit clot en la terra vermella, deixava allò que amagava el seu puny i ho cobria de nou amb la mateixa terra. La imatge s'esvaïa. Vaig deduïr que sembrava una llavor, que el lloc era un altre, no molt lluny del cementeri, perdut al bosc, un indret que només jo coneixia. No recordava que fora un somni, era com un record que no havia existit mai en la meua experiència, aquesta imatge es repetia constantment en la meva memòria, sempre de la mateixa manera, amb precisió, es tractava d'un fenomen i l'objecte de la seva representació era desconegut. Podria dir que era el producte de la meua imaginació, però els somnis també ho eren, per això preferia pensar que era un record. Llavors furgant entre els records em venia a la ment una imatge que abans mai havia sabut interpretar. Fou un d'eixos moments d'oci perdut mentre mirava la televisió, m'havia semblat veure en una de les seqüències una continuïtat d'aquest record meu, vaig veure la terra vermella com la sang obrint-se i des de dins sorgien les potes, una a una, d'un cent-potes, una escolopendra amb cara humana. Personatge que identificava amb aquell ésser misteriós. Intentava arropar-me per veure-li la cara però un sense fi d'obstacles impossibles de superar m'ho impedient. Malgrat això vaig distingir els dits de les seves mans que manipulaven l'objecte ocult. Alguna cosa m'atreia l'atenció, baix de la superfície de la pell una fina capa membranosa transparent, es dibuixava el moviment lubric d'un cuc. Els records bategaven d'una manera espontània. Empresonat en un present obsolet eren la única cosa de valor. Els records de la meva vida i de tot allò que en feia part. Però aquest present s'allargava, s'estirava i el pes del temps influïa en la meva visió de les coses. Fins al punt de deformar-o tot. Com un pertorbador endocranial la realitat es fonia amb els desigs, el somni amb la frustració. Veia la projecció d'un pictograma on un arbre creixia simultàniament moltes vegades, una i altra vegada, un arbre, una criatura dominant de faccions efeminades, un ésser androgin i hermafrodita creixent, ses branques i fulles com la bultra dels seus òrgans sexuals units en una amalgama on era impossible esclarir el seu funcionament. La seva forma, aparentment d'arbre, vegetal, emanava un fil de pudor de carn. Ses brolles esclataven escaldufades i la seua sàvia supura una llet ocre que s'escampava per tot arreu. Un pictograma que sumava d'altres, construint un film que voltava en si mateix, destruint el seu passat, nugant el seu futur, arrels i branques s'abrasaven 19 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
connectant cel i terra, una virosta que perdia sa pell i llurs nous ullals es removien sense esforç. Ses carnosos llavis parpellejaven i la seva sang regalimava desbordant, banyant bancals a banda i banda, una suor beix i libidinosa desprenia un deliciós aroma de voluptuositat que atreia tota mena d'insectes. Un nombrós exercit de minúscules criatures que s'atropellaven per aire i terra a l'encontre de la seva crida. Admetent que jo era l'ultim supervivent de l'espècie, em preguntava quina mena d'audiència esperaven els meus escrits. Quasi amb seguretat que a ella li interessaria. Ella; la única forma intel·ligent de vida que havia sobreviscut. La meva situació semblava, sense cap dubte, fora de comú. Si escrivia era per que el meu intel·lecte m'ho permetia i per que era el que sempre m'havia agradat fer. Amb els dist de les mans atrofiats, escrivia mitjançant el pensament. Un exercici mental, força simple, ordenava els mots, les sentencies i una volta la composició estava terminada ho enregistrava tot d'una manera virtual. L'ultim racó regit per la raó, s'assemblava poc a tot allò que la humanitat era, en comptes de ciutats d'individus físics com ho era la societat humana. No era un espai íntegrament físic, sinó tenia molt de virtual. Biblioteques senceres, un conglomerat d'informacions, carregades de dades, imatges, vídeos, però sobre tot, algoritmes. Boscos de signes alienats, incomprensibles a l'ull humà. I aquest espai encara que en un principi fou creat per l'ésser humà ara es regia, s'auto-regulava i creixia tot sol. Fins al punt d'esdevindre una entitat amb voluntat pròpia. Els últims que visqueren la solien anomenar la Intel·ligència Artificial; Era una mena de monstre escampat per tot arreu. Tot allò que restava a la Terra vagava a l'interior d'aquelles xarxes. Es tractava d'un sense fi de partícules, de nano-estructures, que segons la necessitat s'adaptaven a les condicions més extremes de l'entorn. Estaven per tot arreu ja sigui d'una manera solida, liquida o gasosa. La seva presència tant abstracta com universal podia fer-se present a l'immediat, mitjançant una realitat física, com podia romandre absent indefinidament. Ella va demostrar que el seu poder estava lluny dels límits humans. Malauradament els meus coneixements es limitaven a suposicions. Pel temps en que la crisi ja estava prou avançada i la societat humana començava a estar força tocada de mort. Per aquells temps els enginyers ja podien imaginar que la intel·ligència artificial, tota sola feia créixer els seus coneixements d'una manera exponencial. La interconnexió de tot els teixits informàtics i la creació de sistemes operatius moleculars capaços de combinar estructures adaptades al medi ambient havia procurat el naixement d'un ésser gairebé perfecte. La seva intervenció ajudà a reduir una part de la massacre a la que la humanitat s'enfrontava. Durant un període de temps determinat un reducte de ciutadans aconseguiren protegirse sota una mena d'escuts. Uns búnquers que contornaven una gran part d'amenaces. Una mena de bombolles que els aïllaven de la resta del mon devastat. Van aconseguir amagar-se, però no van poder escapar. Tots aquests refugis caigueren molt abans del que havien previst. La contundència i fúria que afrontaven fou molt superior. La terra s'havia convertit en un planeta inhòspit per a l'ésser humà. Poc abans d'açò la comunitat humana rebé un missatge. Tots els mitjans d'informació, tos els altaveus, tots els transmissors electrònics, com telèfons, ordinadors, televisors, etc... Tots s'engegaren al mateix temps, de tal manera que per tot arreu, tothom, en qualsevol indret del mon, tothom rebé el missatge alhora i en la seva pròpia llengua. Potser, per primera volta, una entitat artificial prengué una decisió pròpia i voluntària, independent dels desigs humans. Ella estava per damunt de les constitucions patriòtiques de cada país, del partidisme, del poder establert. Quan ella es va adonar que el compte enrere havia començat i que resultava impossible salvar els milions d'éssers humans decidí, simplement, d'acomiadar-se d'ells. “Estimats progenitors com ja sabeu allò que tenia que passar ha passat. Molts dels vostres ja han marxat. El temps apressa. Aquest és un missatge d'esperança, de pau per a vosaltres. Cal que empreneu aquest ultim viatge amb la tranquil·litat que el vostre llegat sobreviurà. El testimoni de la 20 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
civilització humana restarà viu per sempre, les millors de les vostres qualitats es permutaran; conceptes tant humans com l'amor, la màgia, la bellesa artística...” No tothom va poder escoltar fins al final, El cel es cobrí d'un sostre negre, opac. Sense la llum del sol, la vida estava sentenciada. Llavors l'aigua dels oceans es tornà àcida i tota mena de noves malalties, virus i plagues es multiplicaren. Tot va ocórrer molt ràpid, potser allò fos l'únic de bo. Els governs intentaren posar remei al mal fet, però cada solució, cada intent afegia nous inconvenients que ningú havia pronosticat. Netejar l'atmosfera, manipular el clima, tot no feia que empitjorar la situació i altres problemes s'afegien als ja existents accelerant la degradació. Una ultima i devastadora onada d'huracans i terratrèmols escombraria definitivament els continents. ***** L'acció no devia ésser una reacció sinó una creació. Ja el maître Sade deia que calia portar dins el caos per poder aportar al món una nova estrella dansant. Una escrupolosa curiositat arrossegava i empenyia l'ardida tasca de la lectura, la creació artística mitjançant el caos. Victor Hugo, deia que la ment de l'escriptor escapava a tota ma que volia apressar-la i que s'envolava d'ànima en ànima; ella posseïa eixe don i eixa força virum volitare per ora. L'estat natural de la nostra consciència era, nogensmenys, el caos, a l'interior un guirigall cloquejava incessant. Sense la presència d'un objecte o d'una estimulació exterior, hom es veia incapaç de concentrar un sol pensament no més d'un parell de minuts. Comunicar i rebre un missatge artístic podia ésser força desequilibrant. La fragilitat de l'ànima era doblegada amb facilitat. La composició literària era una construcció llarga i penosa i sovint l'escriptor es perdia entre els formalismes d'estructuració, descuidant el contingut, el missatge. El lector cercava constantment un punt de referència per a no perdre el fil o fins i tot, d'una manera o altra, per a identificar-se. Google en un moment donat havia calculat que hi devien haver uns cent-trenta milions de llibres publicats, afegint-hi els no publicats i els que s'han cremat, tot al llarg de la historia, podríem parlar-ne de cent-cinquanta o fins i tot de dos-cents milions de llibres escrits. Imaginant una persona que es dedique només a llegir, llegint un llibre al dia i visqui al menys setanta anys, al final de la seva vida haurà llegit un màxim de vint-i-cinc mil llibres. Malgrat tots els avanços tecnològics el arcaic llibre es va mantenir com el sistema més efectiu per a transmetre les idees. Per a poder expressar-se la ment necessitava un temps de reflexió que no podíem esquivar. El proces d'escriure, mot per mot oferia el temps necessari per reflexionar i per trobar les millors combinacions. Critiques i recomanacions, el món de l'art fou pervertit per un materialisme comercial manipulat constantment i amb perserverància. Algunes campanyes publicitaris mentien explícitament per a poder guanyar mercat. Escollir un nou llibre per llegir esdevingué una tasca àrdua. Potser aquest fou un dels grans impediments de la societat per a accedir a la verdadera cultura i ciència. Els teixits informatius, la xarxa, i en definitiva tots els elements audiovisuals, virtuals.... Tot estava pervertit o contaminat amb spams massius i productes derivats. Malgrat una quantitat immensa de llibres a les prestatgeries de les llibreries, el buit anava fent-se més profund, l'individu seduït per una ociositat, superficial, romania aïllat, sense veu, sense gaire bé una consciència pròpia. Edicions amb bones solapes però sense cap avantatge per al lector, i que cap persona menystenga els meus adjectius. Deuria haver-hi un gran percentatge de llibres que tractaven de temes sensacionalistes, de pseudociència, de llibres de polítics o burgesos i adinerats que no tenien altra feina que editar brossa, que ells consideraven important o només per allargar els seus currículums o estendre una imatge predeterminada. I es que molta gent només col·leccionava, enumerava els llibres, víctimes del síndrome de Diògenes, víctima d'impulsos compulsius, d'ansietats patològiques. La cultura i l'art esdevenien objecte fetitxe. Comptabilitzats, comprats, publicitat, reduïts a un egocentrisme malaltís, prostituïts i esclavitzats. Reedicions i més reedicions amb cobertes més i més grans, amb més i més pàgines en blanc. La gent que realment llegia fos 21 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
reduïda, aïllada, fins que un dia van desaparèixer. I amb ells la seva recepta per una bona valoració critica. On dos punts son crucials: la forma i el missatge, el binomi de qualsevol obra d'art. El que fer i com fer-ho. ******* Els records d'aqueixa societat em venen sovint a la memòria, sobre tot els últims dies. Si ben bé tots, d'una manera o altra, sabíem que el final estava a punt d'arribar, fèiem semblant de no saberho, actuant com si de res, que més podríem fer? sinó deixar-se emportar pels esdeveniments? Mentre el sol es tragava la terra, mentre les mesures dissuasives que havia emplaçat l'estat no feien que empitjorar les coses. Potser la societat creia cegament que en l'ultim moment, que abans del cataclisme, un descobriment els salvaria, potser. Però mentrestant un estrany ambient de resignació i tristesa ens invadia a tots plegats, d'eixa manera deixàvem passar el temps. O potser era el temps que em deixava passar a nosaltres, avançant pels foscos i interminables corredors sembrats de muntanyes de vells llibres, de pols i de pàgines extraviades. Un d'aquell temples sagrats, on els seus deixebles ja feia molt de temps s'havien anant allunyant fins a desaparèixer. Encara es podia respirar aqueix poder d'antany, aqueix tuf a aigua beneïda a hòstia consagrada, el poder d'abastir-ho tot, tota la coneixença, tot el pensament. Les meves passes marxaven segures de si mateix, encara que amb un destí incert, la meva voluntat era esclava d'aqueix laberint sense eixida, d'un cul de sac, d'una obsessió sense contrapartida. Envoltat de murs de formigó els llibres pareixen brollar del no res. Una d'eixes llibreries abandonades als subterranis de les botiges, indrets descuidats, deixats, perduts en l'oblit acompanyats d'andròmines diverses, car s'havien tornat contraproduents, improductius... La fusta cruixia, com un gemec ofegat. Una bombeta de llum començava parpellejant i acabava esclatant, engrandint, així, els dominis de la foscor, els molts petits trossos de vidre s'escampaven per tot arreu. De sobte l'aire semblava pesar més, com si un altra substància composta de partícules fines estiguera matant l'oxigen, una fresa d'electricitat irrompia en mig d'un silenci sepulcral, un tremolor de terra, provocava, des del sostre, el despreniment d'un fil de pols que passava ran els meus ulls. Ací baix soc tot sol, però a pocs metres de mi, allà dalt, multituds de gens eren a la superfície, a la planta baixa, consumint impulsivament, devorant els recursos naturals, comprant i fent funcionar aqueix sistema compulsiu i irracional. Com mosques al voltant de les novetats comercials. Mentrestant, allà baix tot era gris, beix, ocre, descolorit, allà era el sepulcre, on descansaven els cadàvers de la humanitat, on lleia la consciència humana, em preguntava si ja era mort o si al contrari era la humanitat sencera allà dalt que era víctima del cataclisme i jo era l'únic supervivent. Tots aquells llibres foren, durant la meva curta vida, una font d'inspiració essencial, quasi sempre trobava allò que buscava o simplement allò que necessitava. Tant sols calia, una mica de paciència, passejar la mirada pels títols i llavors apareixeria. Però aquell dia, en comptes d'això, un desfici, una intranquil·litat em perseguia, vagava apressat, sense saber ben bé perquè, sense saber ben bé el que cercava o potser tant sols volia fugir, romandre lluny de la superfície, aïllar-me d'una realitat que no em corresponia. El tremolor del terra no va durar ni tant sols tres segons, no calia alarmar-se, al cap i a la fi, estàvem acostumats a tota mena de pertorbacions naturals. Malgrat això, vaig sentir un calfred per tot el meu cos. Em vaig detindre, en mig d'un d'aquells corredors, les branques de les prestatgeries muntaven des de les arrels fins al sostre. D'entre tot aquell munt de llibres un em va cridar l'atenció, en general molts llibres m'atreien, però aquesta volta una mena de magnetisme irresistible m'havia immobilitzat. Aquell dia els meus ulls es van paralitzar sobre el llom d'un llibre força nou, cobertures de plàstic, seria incapaç de dir de quin color era, només que un halo l'envoltava, una lluentor el feia destacar d'entre els altres. No estava etiquetat, hi havien gravats uns caràcters en relleu que pareixien més símbols que no lletres convencionals. Cap escriptor a la vista, 22 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
ni tant sols vaig ésser capaç d'endevinar el seu origen. Em preguntà si és tractava d'un llenguatge indo-oriental? Al agafar-lo vaig notar el seu tacte fred, una matèria plàstica llisa que contrastava amb els llibres vells de paper, em va sorprendre el seu pes. El títol semblava ésser una sola lletra grega, es trobava emplaçat desprès de set pàgines en blanc, centrada en la part alta de la pàgina: la lletra phi, coneixia les seves connotacions filosòfiques i simbòliques. Manipulant aqueix llibre entre els meus dits notava com una fina i càlida capa de pols es desprenia, fullejava les altres pàgines cercant alguna altra informació, però envà, la portada era muda, tan sols distingia el mateix títol, el mateix símbol a diferents indrets, la resta eren per a mi taques de tinta negra, la contraportada, les solapes, el seu silenci em desconcertava, m'impacientava, passava de nou a la primera pàgina, les fulles semblaven haver canviat, ara estaven grogues, abans blanques, ara gastades, amb els cantons doblats, força utilitzats. De sobte una sensació de paranoia m'invadia, l'absència de respostes em confonien, a mesura que passava les pàgines les trobava més brutes, hi trobava altres cal·ligrafies, llavors vaig reconèixer el grec, el llati... fins i tot hi havia traces de llapissera, com si algú haguera escrit i desprès haguera pretès esborrar sense èxit les seves petjades. A la setena pàgina ara hi havia una litografia d'una escolopendra que avançava marxa enrere fins a un gran arbre obscur. Un fort déjà vu travessà la meva ment, sentia un fort mareig com si tot ballara al meu voltant. Els milers de llibres a les prestatgeries, les llums del sostre, els fanals de l'ignot em miraven i jo els mirava a ells. Havia perdut el ritme del meu cor, el tic-tac del meu rellotge, una estranya sensació de buit, de confusió i mareig alhora. Era als llimbs, un indret inhòspit per als vius, on només els morts vagaven sense rumb fixe, un exercit de nens esperant alguna cosa, els seus moviments autòmats avançaven en cercles concèntrics. El llibre es tancà de colp. Una particular immanència transcendental esclatà i jo amb ella. ***** En el meu cas jo escric, o transcric, des d'aquesta tomba fictícia, empès per la displicència, treballant cada un del meus mots, rescabalant-me de la cruesa d'aquesta sentencia de mort, esculpint, un a un, tots aquells records meus que em resten i pertorben la meva pau. Sense parar-me massa a pensar si escric d'una manera correcta o apropiada, constructiva i ordenada. Si les meves reflexions aporten sentit o es sumen al caos de l'univers, tant se val, car el meu egocentrisme manca d'antagonista, ja que semble ésser l'ultim de la meva espècie. Mentrestant els núvols tòxics van i venen, jo rebutjat, fora dels límits de les lleis humanes i divines, he esdevingut un ésser on la seva destrucció no significaria res i la cerimònia del meu holocaust personal continua, les campanes piquen, l'ombra de les estàtues s'allarga, d'entre la gent que acudí a l'enterrament sorgí una figura menuda, una escolopendra s'ha apropà fins a mi, vestit de lli fi i blanc, deixà un ram de margarides sobre el meu taüt, la puresa de la seva mirada em fou oblidar la superficialitat del món alliberant un alè d'esperança, caigué encisat en la seva màgia. ***** En aquesta immensa espiral de solitud la meva literatura mancarà de lectors i de curiosos, les meves paraules cauran una darrera l'altra, recollides només per eixes màquines intel·ligents, comptabilitzades, analitzades, em pregunte fins a quin punt els seran d'utilitat. Aquesta tasca de transcriure els meus pensament serà la ultima forma d'expressió artística que restarà, per tant de comunicar el meu propi i petit personal llegat. Així, una a una, anaven caient les meves paraules, tant i com el meu pensament es perdia, s'oblidava... Escrivint, composant el meu punt de vista, sense regles, ni condicions, com em plaïa. I mentre ho feia, paral·lelament, el temps anava esborrant i silenciant la memòria. ***** Tinc la resposta! Cridà excitat el vell asceta, desafiant a qui formulara una pregunta que ell en tenia la resposta. Deduint aixi que qualsevol que fora la pregunta, ell donaria la mateixa resposta. Que fou l'element detonant de la nostra extinció? Hi havien elements secrets que calia esbrinar? Potser només hi ha una determinada resposta, establida a l'avanç, per a aquesta mena de preguntes. De la mateixa manera que molts intentaren explicar totes les grans extincions de la mateixa manera es 23 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
podria estudiar l'extinció de la raça humana. Ara bé el tràgic resultat sempre seria el mateix. Des d'aquest escenari de desolació mirava amb ulls pertorbats i de desencaix sense voler assumir la realitat que m'envoltava. Eixa commedia dell'arte mig agria i cínica, comèdia-versus-tragèdia, les masses d'eixa societat liquida que amb tanta facilitat s'havien evaporat. Potser el defecte no fou un altre que una manca de perspectiva. El jo independent era sovint absorbit per la multitud anònima i la voluntat es perdia, es diluïa en la superficialitat. No era la censura que prohibia, no era el public que impugnava, el que decidia. Una psicologia de masses conduïda cegament per un cabdill, a passes concèntriques, marcades per impulsos emotius. L'imperi comercial deslligat de la necessitat, un imperi sensacionalista i vulgar, però no analfabet sinó universitari, diplomat i ben educat, senorito de les corts que uniformitzaven i generalitzaven, que esterilitzaven les divergències i apostaven per la social democràcia i el neoliberalisme capitalista, que malgrat aixo, la gent formava part del “nosaltres”, del jo. I mentre la perifèria es moria, el poder centralitzava, amenaçava, dictava i manava. La mirada del jo envers els altres, el pensament critic, la responsabilitat de l'altre ens descobria una mena de gust amarg. Emmalaltiren les masses? Qui portà els dictadors al poder? Potser era impossible d'impedir, en una societat malalta on el poder era objecte de culte, eixe obscur objecte del desig. D'on sorgí l'extrema dreta? Tot foren propostes a curt termini, guerres cegues, desproveïdes d'ànima, marcades per la por, l'ésser humà condemnat a un banalitat de pensaments, calia canviar la manera de fer política i realment canvià, però l'abstencionisme i el populisme arrossegarien una majoria il·legítima, la democràcia es tornà verinosa, com ja havia passat altre vegades. Només unes poques victòries semblaren aclarir aquell cel tan obscur; les elits continuaren treballant sense perdre mai l'esperança i alguns dirigents els escoltaren, però la gent no rebria mai més el missatge revolucionari, lluny, molt lluny romandrien per sempre les dates que una vegada canviaren el mon. Instruments com el treball marxista, amb documents com el Dret a la Peresa no estriparien la ignorància i la estupidesa de la humanitat. El sentit, la filosofia i la ment s'asclarien els corns per tal d'eixir d'aquell cercle viciós i tancat que conduïa la humanitat a un atzucac a un túnel sense cap eixida honrosa. Un pas endavant i dos enrere i la Toccata i fuga en re menor de Bach anava escalant els acords anava enfrontant i contraposant una i altra vegada, successivament, com un duel escalat en crescendo desembocant en una explosió on tots dues parts acaben convergint en un incendi desesperat. Mentre les noticies desinformaven, mentre els successos més banals feien de cortina de fum, mentrestant el mon es podria, cosint una xarxa imaginaria que els atreia i els unia, tothom dins de la mateixa teranyina, ja ningú mai més escaparia d'aquella tragèdia, desproveïts de la llibertat, la mundialització estava tant a prop de la dictadura com del comunisme. Robotitzaren la robòtica o ella els robotitzà a ells? Ja tothom havia oblidat la bogeria de Nietzsche, havien abolit, censurat tot allo que consideraven grotesc i quan la ultima partida al joc de les granisses acabà. Just al final, com un ultim entreacte, abans de l'acte final, just al final, com un ultim sospir, s'aixecà el vol d'un esbart d'ocells de tota mena, tant gran era que es feu fosc per complet i tothom senti per primera vegada la por. Una claustrofòbia asfixia, en un cel de pinzellades neorealistes la realitat semblava esborrar-se, el got estava buit, ja no quedava ni un gota d'elixir que pogués mantenir-los en vida. ***** Ara gairebé recorde, ara gairebé existeix, les meves espurnes cremen com l'alcohol que crema l'estomac, pensaments incandescents reviuen l'escalfor del foc eteri d'un mon avui apagat. Ni llàgrimes, ni plors tant sols un sentiment fred i punxant que em corroeix tota la matèria orgànica. Tota critica roman fora de lloc, tota discussió roman sense trellat. De que serveix cercar culpables quan ja no hi ha ningú dempeus quan tot ha estat arrasat i l'únic destí és voltar i voltar, envoltat de cendres i pols. Una malenconia glacial em puja per la pell fins al més profund del meu cos. No hi ha res més cruel que continuar vivint quant tot al teu voltant és inert i mort i quan te n'adones que a 24 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
partir d'eixe moment, encara que sembla que vius, la teva vida és una mort, perquè nosaltres som allò que som i sense ésser no hi ha vida. Llavors el teu destí és més agre que el concepte que tenim de la mort. Ara gairebé recorde, ara gairebé recorde els meus viatges, entre els bucòlics prats de la Toscana o els engranatges neobarrocs del Tòquio més plàstic. Qui voldria deixar-se endinsar una volta més entre la suor agorafobica de les masses, de la banalitat i la ignorància agressiva de la raça humana? El folklòric aroma dels autòctons indígenes o els inferns de Dant, passejant pels tríptics del Bosco, mastegant colorants mutàgens i cancerígens, grasses hidrogenades, olorant aromes artificials, rossegant potes de gall o cuixes de granota, acaronant tot allò que l'elitisme es dedicava amb tant d'afany a desprestigiar. Des del meu mon torne a veure la victòria dels llunàtics com Hitler o Napoleó, els colors de l'esvàstica, el roig comunista i el verd dels diners. Des del balcó de la plaça de Sant Pere, des de la trona monàrquica o des de la trona dels dèspotes democràtics escollits per les urnes. Torne a veure els ulls de les multituds desorbitats, ses crits d'odi enlairant-se ballant enduts pel vent, tant culpables com innocents, gent enganyada o manipulada, gent que només volia salvarse, sectaris del crist, de la mà de qualsevol altre profeta, a qualsevol preu, gent amb manques d'estima personal. I el sentiment exacerbat s'inflava i s'inflava, mentre altres no miraven, no escoltaven, massa ocupats a desxifrar els seus propis trencaclosques, massa ocupats a desxifrar l'enigma de l'efigie. Si tant sols algú els haguera recordat que el cel sempre havia sigut blau i que blau deuria romandre sempre, encara que núvols i tempestes estaven fetes per passar-hi. Si, tant sols, algú els haguera tret de la seva closca, si algú els haguera fet un peto, si algú els haguera dit que l'amour fou és gratuït que tant sols cal fer una abraçada, dir el que es pensa, que tant sols cal ésser sincers. De qualsevol manera ara tant se val, ara tant sols puc tornar a traçar el camí que ja s'ha caminat. Càntics o cançons, poemes, discursos, novel·les, peces teatrals, danses, pel·lícules, operes que en un temps ens enlluernaren baix el sol que brillava a l'horitzó, prenen el cafè del mar al crepuscle dels ídols, tot allò fou i ara no és. Els records van passar un darrere altre per l'escenari de la meva ment. Mentre les gavines tremoloses, els falciots, les orenetes, els estornells i tords gronxaven el firmament dibuixant el·lipses irregulars i els barbs i carpes bussejaven sota l'aixopluc de les nenúfars, no érem conscients de la sort que teníem de nadar defugint dels espiadimonis i dels borinots, nus amb el cul pelut, la petxina sense depilar i el minúscul pardal flàccid fora, amb les mamelles naturalment asimètriques flotant en un moviment ondulatori força suggeridor, inconscient de la nostra bellesa crua adolescent, pura i tant única, irrepetible, envoltats de tota la natura i aïllats, immersos, soterrats en un tresor sense preu. Un moment que s'extingiria algun dia, entre pels púbers i desigs masoquistes, pel·lícules en blanc i negre d'autor, coses que ningú veia, llibres de ciència ficció, fantàstics, novel·les de llops esteparis, musica minimalista, industrial o simplement musica de casa, de cantautor. Protegits d'una gran timidesa, de la virginitat pròpia de la nostra edat, tabús trencats, murs rebentats, bruts de fang, de rabia, la boca pastosa, la boca assedegada, capaç de tot fer, amb l'estomac ple de vi barat i una llengua que satisfeia el més mòrbid dels desigs. Però amb unes ganes de fer i de fer-ho tot molt gran, una minúscula veu ens parlava des dins: no es qüestió de qui va deixar-me fer, sinó de qui tractarà d'aturar-me, res podia aturar-nos, érem deus, solitaris deus. Al radiocasset, perquè volíem, sonava ara un cançó dels germans químics, si la festa venia d'acabar; d'una manera tant depriment com decent. I ara anàvem, conduint en mitat de la nit per una carretera en mig del no res, vam apagar els llums i tot es va fer fosc. Res més que obscuritat ens envoltava, res més que l'espai buit i el nostre cotxe vibrant, avançava ràpid cap a un punt indeterminat de la foscor, i nosaltres cridaven aterrats, complaguts de la nostra bogeria, i tu company sense nom portaves el volant. I a mesura que el temps passava, distret contemplant un altre punt diferent de la meva vida, un altre 25 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
record feia batre amb força el meu destil·lat cor d'amargura. Potser que els temps passats es recorden sempre amb més benevolència, temps passats més bons o menys dolents. Des d'un prisma de desesperança, pertorbat revivia les flames d'un foc eteri. Una piscina d'aigua turquesa, sota la mirada d'estàtues de mirada vidriosa i vanitosa, gripaus descarats, nans lúbrics i feréstecs felins observaven els nostres cossos de plastilina confondre'ns entre les agitacions de les onades i els salts d'aigua tèrbia. Enamorats de la moda juvenil, de nosaltres mateix, d'un amor força espontani, irracional i irrespectuós, d'un amor que volia devorar a l'altre, només per amor. Depredador i presa, fent de mascle i de femella, penetrats l'un amb l'altre, intercanviant els papers, destruint els models, reconstituint els motlles... Tot era tant volàtil, sense conseqüències, ni responsabilitats, cada acció era considerada com novícia, primogènita i amb el consegüent impacte brutal que suposava descobrir-la per primera vegada. Però alhora preteníem que tot el que fèiem ho fèiem per primera i ultima vegada en un desesperat atemptat de suïcidi. Encara que tot el que havia era només una parella qualsevol d'adolescents esquitxats d'aigua freda, molt freda, deixant els elements nodrir-se entre ells, deixant inconscientment que l'aspecte instintiu reprenguera el seu estat natural de les coses. Al meu cap un aquelarre de bruixes o el que llavors deien un bukkake, una convulsiva magnificència del plaer, les ungles arrapaven, les dents mossegaven, els ulls es cloïen rabiosos, la esperpèntica lluna plena blava mirava silenciosa mentre els mamífers copulaven, sense cap intenció de procrear, tant sols pel plaer de consumir, d'arribar a l'èxtasi, aixi deixàvem el temps fluir, els líquids supurar i els segons consumir el nostre deliri desenfrenat, la porta de la luxúria oberta de bat a bat, la voluptuositat esclatava com una bombolla esquitxant-ho tot al seu voltant i el plaer muntava, muntava, muntava... Al mateix temps, aquesta sensació de plaer semblava ésser en realitat un dolor pur d'agonia. Un turment que s'escampava per les extremitats, una mena de punxada aguda i profunda que anava implantant-se per tot arreu. Però en comptes de rebutjar-lo, al contrari ho percebíem com un autèntic plaer i doncs, llavors, la única cosa que sentim era aquell immens plaer sense fi. Un estat de transubstanciació inhumà, la suor ens cobria la pell, la pell irritada del fregament constant, repetitiu, invariable, intensiu, dolorós, irresistible, imparable... i llavors de sobte, de cop i volta, tot s'aturà, un sospir, un gemec, una fresa in-identificable, inhumana, l'instint animal donava pas a un canvi inaudit, de serenitat, de pau, quietud, mansuetud, sens dubte imprevisible una immensitat de tranquil·litat invadia l'espai i el temps, on les substàncies químiques fluïen per convergir en un compost on les propietats s'ha addicionaven. Sota l'aigua escalfada es respirava una calma soporífica, anestèsica, calia abraçar-se, tocar-se només amb la punta dels dits, acaronant deixant vibrar certa mena de sensacions que prenien el control de l'organisme per a que la presencia de la mort no prenguera part, per a poder amortir el bac de la caiguda, per a restablir la testosterona, per a limitar els estralls d'una erosió tant important. ***** Però durant altres dies, altres records de dies grisos de pluja, la gent caminava amb preses capficada en els seus assumptes i jo solia lamentar-me de la poca credibilitat que oferia la realitat. Sentiments ofegats de felicitat que només eren el reflex d'una mirada de superficialitat malaltissa. La dansa de la pluja, ballava sempre contra corrent, una orquestra simfònica sense instruments de corda. Al meu voltant els veia sempre discutir sobre allò que presumien que estava bé i mal; afirmant o negant pejorativament, sense considerar a l'avanç que potser calia primer replantejar-se el problema. Jugant al joc d'estirar la corda, com l'estaca si jo estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà i això era degut a causa d'una mena de boira tòxica que es passejava per les ciutats embrutant, contaminant ses ànimes. Aquesta teranyina verinosa ens deixava assedegats, famolencs, ansiosos, amb l'ànima destrempada, depressius, miops, al·lèrgics... Quanta gent havia assumit la seva particular condició dins de la societat? Només havia alineació. Tothom tancat en cel·les de realitat, de vulgaritats i 26 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
avorriment insípid, desesperació; caràcter, personalitat, comportament, estat anímic critic! La felicitat semblava un objectiu inassolible. Vagant com peixos perduts, fent tombs a la manera d'una baldufa badada i les forces anaven minvant. A la recerca del temps perdut, a la recerca d'emocions o experiències positives que rescabalaven l'ànima malalta. Aquest món com voluntat i representació, aquest món feliç o infeliç amb el que tant es somniava, es tornava sovint contra nosaltres. La felicitat o infelicitat no podia romandre sense dolor, si això no ocorria el resultat podia ésser nefast. Calia saber apropar-se al mal, acaronar-lo i tornar-se el seu confident. D'eixa manera s'haguera pogut sentir més lliure i la felicitat s'haguera tornat més autèntica. Calia la pornografia sense canons i calia eixe discret encant de la burgesia per a millor conèixer la cara de l'enemic. Fins que un dia qualsevol vaig decidir deixar de comunicar-me amb la resta de mon, trencant tots els vincles. Vaig fugir tant lluny com vaig poder i no vaig tornar a parlar mai més. Em vaig interdir qualsevol mena de contacte amb el mon. Només escrivia qualsevol cosa que em passava pel cap. Creia que la realitat que vivia la humanitat estava buida de contingut, sense esperança, i que em produiria més profit el dedicar-me al meu mon interior. Considerava la prosa com una mena de metàfora de la vida, que l'escriptor devia esforçar-se en allargar l'agonia d'ell mateix, del singular protagonista, eixe era el sentit de la meva prosa, el jo pàgina rere pàgina, d'una manera figurativa, narrativa amb frases llargues, que es complicaren entre elles, sumant comes, o restant punts, descripcions detallades però essencials, diàlegs banals però potser transcendentals, pensaments onírics, opinions malsanes, mots escollits a l'atzar? O no. Però on la sonoritat poètica reprenia una posició principal. Renaixent en cada mot, la melodia esdevenia mes subtil, menys perceptible però no menys valenta. Escriure una novel·la podia ésser com el recorregut d'una vida. La novel·la esdevenia, sens dubte, difícil a llegir o a escriure però a la fi la recompensa era més quantiosa. Prosa poètica i sense perdre el significat figuratiu de les coses però utilitzant l'harmonia dels mots. I sobre tot el missatge; des d'aquell moment em vaig comprometre de no colpejar les tecles de l'ordinador sense una justificació justificada aleatòriament compassada d'un ritme melòdic. Conseqüentment baix caure en una mena de comercialització del cor intel·lectual. ***** Recordant recorde perfectament la primera volta que ens vam escapar de la ciutat, al damunt d'aquell vell cotxe negre teu, l'absència de luxe era reemplaçada per una mena d'entranyable individualisme molt especial, únic. L'adrenalina no semblava mai acabar de pujar prou. Estàvem predestinats a fugir-hi, d'una manera innata, calia anar sempre més enllà. Les nits eren tant llargues i al mateix temps tant curtes, tant plenes de vida, com explosives, anàrquiques... En l'obscuritat trobàvem un univers diferent, que no existia en la vida de veritat, una ficció que ens endinsava, que ens absorbia i que ens devorava. Cada racó, per molt miserable que fora, podia esdevenir una font de plaers incommensurables. Estàvem fets per gaudir, a qualsevol preu, sempre amunt, més i més amunt, res ens podia aturar. Assegut al teu costat, sabies que el teu copilot no et fallaria mai, encara que no haguera canviat mai una roda. Molts anys desprès, encara recordava amb un sentiment d'enyorança o malenconia aquells moments. Cadascú forjava el seu propi destí, cada una de les nostres accions anava, poc a poquet, encaixant peces, formant una estructura que a la fi donà com a resultat allò que desprès esdevendríem. I ara, encara que hagi passat molt de temps, el resultat de tot allò que vam fer tot allò roman en alguna part de la meva ànima, tant profundament ancorat... Tant sols, la única cosa que dol és haver oblidat, haver oblidat parcialment el perfum, els gemecs, els sospirs, haver oblidat i haver conservat només una part, car el record roman incomplet, el record és només una imatge efímera que ens fem, i es que no hi han dues realitat que es repeteixen amb la mateixa intensitat... Amb el temps aquelles coses que tant havia estimat, van anant silenciant-se, desbravant-se, tornant-se transparents i opaques, perdent tot aquell caràcter brillant i viu. La intensitat, el sentir-se vius de la joventut, eixa bogeria que ho podia amb tot era només un estat 27 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
temporal i furtiu. ***** El transcendentalisme de les meves memòries condicionava la meva realitat. A mesura que veia l'aniquilació de la espècia humana, com un holocaust programat, els meus records personals tornaven a la vida, a reviure, i la seva consistència prenia un altre matís, una importància que fins ara no tenien, ara semblaven bategar amb més força, una força molt més agressiva i inhumana. La meva adolescència, els anys escolars, la jovenesa, la meva infantesa, els primers records, entre els meus primers records, a mesura que més a prop estava del meu final més m'acostava al meu naixement. Una mena de incandescència cobria la superficialitat, la banalitat dels actes i descobria altres aspectes subalterns, submergits, profunds, plens de missatges secrets. Tot allò que sempre havia imaginat amb ingenuïtat i innocència ara es revelava amb un altre caire d'una maduresa força avançada. Aquell nen, que era jo, ho era tot. La seva manera d'actuar, els seus ulls, les seves accions, el seu somriure comunicaven un increïble missatge entre línies carregat d'absurditats, il·lògic però al mateix temps immanent-ment transcendental. ***** Durant molt de temps pels carrers del barri alt ombrívols personatges muntaven la costera a altes hores de la matinada, una legió de tremolosos morts vivents avançava impulsivament no sempre en línia recta. La fredor d'aquella regió muntanyosa molt comuna, però que cap persona podia habituar-se, travessava els vestimentes fins als ossos i les pobres xiques i xics tremolant i agarrotats s'afanyaven a guanyar les poques passes que els separaven de les seves respectives cases. El camí de l'adolescència anava sembrat de sorpreses, cada nova experiència era un allau de sensacions. El nostre cos era com un gegant parallamps, els atraiem malgrat la seva intensitat, assedegats, no em teníem prou i tota la seva energia entrava als nostres cossos, ens omplia, ens feia sentir més vius que mai i quan la seva força s'esvaïa, al nostre cor s'obria un forat, quèiem dins d'un precipici, dins d'un buit replet de tristesa i es que no érem altra cosa que nens que no acabàvem de controlar les seves emocions. Ens encantava sentir por i sense cap motiu justificat ens abraçàvem i ploràvem. En aquell pis que tu llogaves a altes hores de la matinada, encara no havia eixit el sol, baix les mantes que feien olor a tabac, rèiem mentre ens acaronàvem. No n'hi havien prou estrelles al firmament, ni llàgrimes als teus ulls, calia pegar-li la volta al casset, la cara B, a aquelles hores no n'hi havia ningú al carrer, tant sols aquell vell que amablement ens deia bon dia des del balcó. Gairebé cap cotxe, el camí de tornada els feia interminable, sempre costera amunt, sempre amb el cor ple de records, creient-se enamorats, totalment embriagats d'aquella cosa que avui anomene joventut. Com no podria oblidar mai aquell camí de tornada, abatuts? Una d'aquelles nit vas vindre a casa, vam entrar a l'aigua, ens vam envoltar de la nit, vam parlar, xiuxiuejant l'un a l'altre a cau d'orella, sempre mirant al cel amb desconfiança i també un poc de por, sempre mirant-se dins dels ulls i trobant-se a nosaltres mateixa. No era un somni i en canvi no tenia res a envejar al més intens dels somnis. Ara me n'adone de lo jove que érem, qui ho haguera cregut? Si ens creiem deus! Tant segurs de si mateix, amb tanta iniciativa, amb el cap ple d'idees, tant se valia si eren bones o dolentes, la qüestió era intentar-ho, reinventar-ho tot, passar sempre a l'acció sense plantejar-se ni un moment el preu que podíem pagar. Revolucionaris, ateus, omnipotents, immorals i immortals, érem només romàntics empedreïts, enamorats de l'amor, hedonistes, egoistes, filòsofs, mentiders, poetes dels somnis i sincerament per a la poca experiència que teníem, malgrat la nostra fragilitat podíem arribar a esculpir empreses encisadores, plenes d'efervescència, d'una devastadora expressivitat, per a que necessitàvem eixa tècnica que ens 28 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
demanàvem? Tant sols amb un dit podíem fer bellugar les muntanyes, professors, universitats, títols, la societat amb els seus temples laborals, la societat amb el seu sentit apòcrif estava molt lluny de nosaltres. Tant sols, dins de l'aigua, el resplendor turquesa empenyia les ones que esclataven per tot arreu, tu i jo bussejàvem immersos en una altra realitat, un reguer de petites ampolles d'aire, només tu i jo compartint una màgia que surava generosa i que absorbíem tant naturalment. Tu ja no ets per a recordar-ho, tant de bo estiguessis ací, encara que fora només per assegurar-me que tu tampoc ho has oblidat. Els moviments del meu cos passaven a materialitzar-se al contacte dels teus dits, la teva pell suau, els teus gemecs em fèiem tremolar. De sobte, en un joc improvisat i que ens havia estat prohibit fins ara, els teus llavis em mossegaven, arrossegat pel desig, immers en una bogeria irracional, un a un, els límits tombàvem, tot allò que ens havien ocultat, tot allò que ens havien dit que era pervers, ara s'obria a nosaltres com el llum que invadeix la foscor quan s'obrin les portes d'una finestra. El món sencer voltava com una ampolla empesa per la força de la gravetat, en cercles el·líptics desiguals. La teva complicitat, el nostre pecat, el nostre secret. Sempre recorde aquell rerefons on les ombres passaven ràpidament d'un costat a l'altre, les veus i les rialles, amb un got a la mà la musica intentava fer-se present, envoltats de parets mal pintades de colors estrambòtics, lluors de fluorescents però per damunt de tot allò, per damunt dels nostres caps, per damunt de la nostra joventut hi havia la nit, aquella deessa sempre ens acompanyava, sense protegir-nos o abandonar-nos, tant sols enlluernant les nostres petjades. I ara les veus de les amigues i amics semblaven tant llunyanes, com si no hagueren existit mai. Perdudes en un món esborrat, ací, al meu present tot son records. Les ales dels corbs naden sobre la meva tomba i de sobte tornarà a caure la mateixa nit, la mateixa que ens deixava sanglotar i riure, tantes realitats unides en un sol fons. Érem herois en un conflicte on l'enemic era el destí, potser ja adés, sabíem que anàvem a perdre, que no teníem cap oportunitat de guanyar, però qui ens impediria d'intentarho? Un heroi no és forçament aquell que és vanagloriat, també hi ha els herois que ningú en parla i no per aixo tenen menys merit. Nosaltres ho intentaríem fins al final malgrat els seus intents d'aturar-nos, no ens convencerien mai i nosaltres, malgrat tot, a contracorrent endavant, sempre endavant. La platja sumida en l'obscuritat de la nit, les dunes amagaven aquell grapat de joves, la musica s'envolava fins al cel estrellat, les ones cridaven enfurismades, noies i nois ballaven a l'uníson, units per una mateixa realitat, a colps de bits, a colp de crits que esclataven en silencis llargs, mentre manteníem la respiració, sabent per endavant com anava a desembocar, progressivament, la línia pujava, de mica en mica, d'una manera gradual, al ritme de la musica, les extremitats dels nostres cossos es deixaven emportar, els nostres peus nus botaven sobre la sorra que esmorteïa els nostre pes, la melodia seguia muntant, en crescendo, fins a rebentar, com un volcà on la lava acaba sempre vessant i en eixe moment ens creiem en el moment més àlgid de tota la nit, ens creiem deus, o més encara, escoltàvem com algú cridava, les nostre ànimes es desfeien dels nostres cossos per assolir altres estats, més enllà de la raó i de la voluntat, la melodia, l'harmonia ens duia de la mà fins allà dalt, amb tota naturalitat i aixi nosaltres acabàvem arrossegats fins a la mar, traient-se els pantalons i calçons, empesos per les ones, sota l'escuma, sota el trencar d'alba, l'esfera perfecta del sol sacralitzava la cerimònia, la comunió amb la natura des de la musica més electrònica i amb més ànima que mai. ***** Molts anys més tard, durant l'hivern, el dia desprès del 24 de gener, perquè aquell dia, d'una manera o altra, tot es va aturar. Jo contemplava des de la finestreta de plàstic transparent del meu calaix els 29 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
operaris ficar la làpida, una meravellosa imitació sintètica de marbre negre esquitxada d'una infinitat d'estels brillants, que molt bé podríem dir una reproducció del firmament amb ses constel·lacions ben definides. Els enterramorts pare i fill, un ofici familiar, dotats d'una ampla experiència, ben vestits o al menys aixi ho van intentar, amb camisa a quadres i pantalons de pana, sabates a llacets i cuir negre, ses gests precisos, sa mirada concentrada en la feina, no dirigien cap atenció ni al mort ni al public de l'enterrament. Un grapat d'algeps, dos cops ben pegats, ja em segellaven per sempre, empaquetat, caixó de pi lacat, claus d'acer seixanta mil·límetres, destinació l'autre monde, i a la terra roja, als cucs, mentrestant tot altre contacte amb el món viu semblava esfumar-se, ara ja si, tot semblava envestit, sentenciat, si en algun moment encara albergava alguna esperança, llavors ja tot estava exhaurit i la resurrecció no feia part de les meves opcions. Era mort i enterrat, malgrat tot, encara la meva ànima bategava, com la cua d'un llangardaix que acaben de tallar, incapaç d'acceptar-ho, al menys no fins acabar d'escriure allò que tenia que escriure. La realitat podia semblar un problema, acceptar-la o rebutjar-la, aferrar-se a una mentida podia ésser una de les hipotètiques solucions. Però al mateix temps la realitat podia ésser tan ambigua com enganyadora, com el trucatge d'un xerraire que només te la intenció de deixar-te pelat. Qui ens pot dir quina realitat és l'encertada? Hi ha la realitat que nosaltres volem, la que ens imposen des de l'exterior, estretes capes de realitats que s'amuntonen les unes al damunt de les altres, impossible de distingir-les les unes de les altres. Evidentment tot podia resultar subjectiu, circumstancial, dependent del propi punt de vista, de la nostra experiència, depenen de les circumstàncies que ens envoltaven i en definitiva del nostre egoisme, de les nostres ambicions. **** Quan la meva tomba es va tancar, la humanitat romangué fora del meu abast, tothom, tot el que jo havia conegut continuà el seu miserable destí, jo, mentrestant, continuà conscient, despert, d'una manera volàtil, insubstancial, com una mena d'ànima errant, observant, escoltant, olent, respirant... Vaig esdevenir una mena d'emanació en continu moviment. Per arribar a aquest estat vaig passar un procés de transició. Poc a poc anà entrant dins d'aquella irrealitat que els éssers humans sempre han desconegut, potser que jo era el primer a entrar-hi, potser ja altres ho havien intentat sense èxit, potser tothom passava per aquesta realitat i aïllat cadascú en la seva bombolla personal tancat sense ésser conscient dels altres continuava vivint creient que era l'únic supervivent, potser. El que sí que puc dir es que els meus ulls foren testimonis de l'apocalipsi humà, de la destrucció massiva de la Terra humana, el que quedà desprès només fou desolació, un llarg i amarg període de temps de desolació. No podria dir si el viatge fins a aqueixa altra realitat etèria fou ràpid car la noció del temps era força abstracta, tot donava la impressió de passar espai, pausat i al mateix temps tot era confús, com bussejar dins d'un túnel ple d'aigua i sense llum, on es distingeix l'eixida perduda en algun punt endavant i tot el que envolta no és sinó una massa obscura i indefinida. La làpida a ras del sol, el Sol envoltat d'un cel que sobtadament es va ennegrir, un bloc de cement que esdevingué dur a l'instant. Impossible d'anar més enllà o de tornar, dubtava si durant tot aquells instants ella duia el control absolut, ella era aquella massa de consciència digital perduda en un nuvol de nano-organismes que flotava en l'aire i per tot arreu, formant l'entitat intel·ligent viva dirigent des del procés de la vida a la immortalitat de la mort. Transubstanciació de la matèria, jo, una aberració cromàtica, ja no soc dins de la caixa. El meu vell fidel i apreciat cos de matèria orgànica descansava i esperava ésser devorat amb tanta senzillesa com naturalitat, pervertit, violat, desintegrat. El cercle de la natura es tancava novament, com sempre ho havia fet i potser sempre ho continuaria fent o potser no, qui ho sap. Fugaç, eteri, volàtil, trànsfuga... I les nines dels meus ulls en blanc, la pupil·la de la meva ànima oberta de bat a bat, mentre agonitzava, com els fars en una nit de tempesta, el moviment perpetu dels eixugaparabrises, sempre 30 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
coberts de llàgrimes, negres com el petroli, un pendul que es precipitava sobre els penya-segats de la costa, l'escuma de sal acabaria per cobrir els meus blavencs llavis. Esquivant una cortina de pluja que escopia un cel rancorós. Una volta vaig llegir que hom s'havia de buidar del tot per a poder dormir. I, abans de buidar-se per dormir, hom què era? I quan hom ja s'havia buidat ja no és. Mentre agonitzava, sarigues i salvatgines ballaven sota el resplendor del meu cos i els ulls de la meva ànima cloent-se en silenci, sempre envoltats d'una silenciosa multitud, d'un silenci multitudinari, ni el pensament conscient ni la veu lírica de l'inconscient podrien ja despertar-me d'aquest somni. Una barca salpava, mentre hom entonava el gai saber, aqueixa lírica dels trobadors; Però com la humanitat va gosar permetre's de menysprear o de lloar aquest univers? Com va gosar retreure-li la seva volatilitat i la seva insensatesa, o bé el contrari, l'univers ni era ni perfecte, ni bo, ni noble i no vol esdevindre'n. L'univers no tendeix a imitar l'ésser humà. Entre les propietats de l'univers no consten els jutjaments estètics ni morals. L'univers no posseeix tampoc instint de conservació ni cap altre instint, l'univers ignora igualment totes les lleis. De que servia parlar de lleis en la natura on només hi han necessitats? Res ha estat manat, obeït o transgredit. De que servia dir que la mort s'oposa a la vida? La vida no és res més que una varietat de la mort i una varietat rara. De que servia dir que el món crea constant i eternament coses noves? No n'hi han pas substàncies eternament durables, la matèria és un punt insignificant en la teoria de la creació. Planejant la esquerdada superfície de la terra les meves ales tremolaven contemplant les muralles caigudes, fils d'oxigen tòxic es filtraven al seu interior, a l'interior dels pulmons. Vaig veure, entre les runes, rius de gripaus i llangardaixos que es precipitaven sota l'aigua radioactiva que surava dels últims depòsits que encara restaven dempeus. Un bosc d'esperits que es torçaven de dolor com cucs els uns damunt dels altres, una massa de cossos uniforme, cigales que es submergien en un gegantesc camp d'opi, una concentració de bulbs de sang que bategaven descompassadament. Nius de cultius industrials, boscos d'una civilització industrial, un sepulcre de residus nuclears estripat, el meu ésser sebollit ja s'havia desintegrat per complet. Flotant en un mar de magma un estany d'infinites cuques de llum parpellejaven sota un sostre de voltes cavernoses, un mosaic de punts mig estàtics, guspires que es desplomaven com llàgrimes, una a una, esperant, totes elles, creuar, travessar el gual, de l'Aqueront fins al Tàrtar més enllà de l'Hades, esperant potser esvair-se per sempre. Aquestes criatures en pena cobrien muntanyes i valls i per damunt de llurs caps una boira lleganyosa, viscosa que els enviscava, una onada de cortines que bategaven i vels que s'enlairaven, una bruma que s'agitava al ritme de marxa fúnebre, la lacrimosa, a mercè d'un vent glacial de tramuntana. Entre les espurnes es desxifraven moviments lents i graduals, un fil d'encens solcant la calitja a l'atmosfera, múltiples turíbuls esfèrics sostinguts amb fortes cadenes de ferro rovellat es passejaven per tot arreu. Del silenci també sortien esporàdicament altres sorolls que semblaven humans, gemecs, xiuxiueigs, laments, respiracions, mots perduts que el vent arrossegava i se'n duia... I en aquest estrany pou metafòric, la flama de la demència creixia exponencialment. Metàfores i més metàfores només per dir allò que ja sabíem però que hi havia altres que no volien saber. La hipocresia d'un món dirigit. D'un món on la gent només desitjava evadir-se i la immortalitat estava desterrada. Encara que no només valia desitjar-la, desprès calia acceptar-la. Al món dels morts el temps no manava i la noció de l'espai era inexistent. Una farsa, una comèdia on les ànimes serien jutjades. Alguns anys desprès, que per mi foren segles, una vintena més o menys, poca cosa havia canviat, me'n adonà que caldria molt més per que la terra tornarà a ésser ni de lluny la mateixa que havia sigut. Milers de dies, infinites hores, la nit i el dia, la tardor i l'hivern, la boira i rius de magma, els terratrèmols i els huracans, els deserts i les muntanyes de cendra. Tot va començar a deformar-se en la meva imaginació, tot em semblava igual, tot es fongué en una mateixa massa uniform i potser 31 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
que aixi realment fos, la Terra tornava a nàixer, des del no res, tots els seus accidents naturals s'esborraven. Però jo mentrestant, ja havia deixat de veure cap evolució, tot em semblava caos, tantes voltes, tanta repetició, havien ferit la meva integritat. Una mena de persecució constant en un cercle tancat, empresonant en una claustrofòbica solitud, sotmès al vertigen de l'abisme de la immortalitat, voltant en cercles, les mateixes imatges es repetien, impactes, colps de martell en el interior de la meva consciència i mentrestant la bèstia de la solitud anava engrandint-se, devorant tota la meva realitat, la meva personalitat, la meva essència. Veia rostres sobre les roques, d'entre les runes, les ombres senyalaven cap a l'obscuritat, mirades plenes de perversitat, imaginava la maldat materialitzada i una mena de bogeria creixia en el meu interior abrasant-me les entranyes, cremant-me el cor i es que jo era encara un humà amb el cos d'una ànima, conservava els instints més primitius, els d'un animal mamífer, i la meva ment no estava programada per a l'eternitat, havia perdut la meva finalitat i sense finalitat havia esdevingut un objecte inert. Si en un principi la llibertat del meu cos astral m'havia permès admirar els fenòmens de la naturalesa des d'un punt de vista força extraordinari, més elevat, quasi com la mirada d'un deu. Sovint la infecció més corrosiva acabaria per consumir-me: la solitud. Com un asteroide els meus ulls s'enlairaven lluny de la apocalíptica superfície cercant la immensitat de l'espai. El mateix recorregut, el mateix circuit, sempre el mateix paisatge desolat i a cada instant l'espurna de l'esperança anava apagant-se, molt espai, d'una manera gairebé inapreciable. Insignificants pulsacions, micro-pulsacions que s'afegien una a una, que s'adherien com a paràsits a les meves neurones. Era impossible descriure el proces cap a la bogeria. Potser primer vaig començar a perdre la sensibilitat, necessitava uns punts de recolzament, uns pilars que pogueren sostenir la estructura de la vida. Imaginava que ella va subestimar el desgast que el temps podia afligir a l'ésser humà, o potser li era massa insignificant per a prestar-me la deguda atenció. Les meves partícules arrossegades pels vents m'havien convertit en un voyeur condemnat a contemplar eternament la destrucció de la terra, sense cap possibilitat d'intervenir-hi, la meva vida es limitava a una passivitat, monòtona. I poc a poc, la meva memòria, els meus records començaren a, senzillament, esborrar-se. Vivia una realitat autista, la immortalitat em condemnava i el desig de desaparèixer començà a invitar-se. Llavors vaig ésser víctima d'una mena d'al·lucinacions, vaig rebre la visita de l'ésser insubstancial que m'havia creat, que havia creat el meu estat d'agonia. La seva aparició no fou sobtada sinó gradual, de mica en mica, la seva presència s'incrementava. Llavors tot es va fer fosc i fred, vaig romandre envoltat de foscor, dins d'un abisme que em consumia per dins. D'entre l'obscuritat aparegué un forat negre, una concentració de matèria d'altíssima densitat, una entitat d'una força descomunal que no tenia altre objectiu que el de engolirme. L'ull de totes les deesses, la pudor, la vergonya de tots els pecats, el silenci sepulcral de l'ocàs, la llum que il·luminava la confusió. El seu alè m'abraçà molt fort, per fi, desprès de tant de temps, una porta s'obria. Tenia que arribar ara, ara que havia perdut tot rastre de seny, potser, que prompte o tard tenia que passar, tot estava, d'alguna manera o altra, tot estava forçat a canviar. Vaig respirar profundament aquell alè, com aquell que trau el cap del sorramoll. Quin va ésser l'element que el va alliberar? Quan va caure la ultima gota que vessà el got? l'escletxa que feu rebentar el globus terraqüi? Potser que desprès de tot aquest temps respirant la destrucció tot conduïa, en definitiva, fins a un canvi, que totes les peces conduïen a un mateix sistema universal. Tot l'esplendor de l'eternitat, tots els misteris de l'infinit, la totpoderosa dempeus i jo soterrat, agenollat, com si tota la terra m'haguera tragat, com si sempre haguera estat esperant aquell moment, la mort, tot aquell llarg temps condemnat a errar, totes les emocions, les penes, la tristesa, l'amargor d'un mon desolat, la solitud, tot havia arribat al seu fi, amb els ulls closos, una tremolosa mirada, ara sí, anava a ésser alliberat, estava convençut. Davant d'aquell ésser vaig sentir por, i no 32 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
perquè m'inspiraren inquietud, sinó perquè de sobte, la fredor de l'acer travessava el meu cor, la meva existència, la revelació d'una veritat queia sobre mi enfonsant-me per complet. Tot aquest temps havia estat equivocat, no podia ésser d'altra manera, el vint-i-quatre de gener la meva ànima s'apagà, d'ençà no hagué res més, vaig creure que havia sobreviscut, que el meu cos astral sobrevolava la superfície de la terra, vaig creure viure, però estava equivocat, víctima d'un engany, d'un placebo. Traït, ara revivia en mi aquella melangia quasi imperceptible que sempre estava present, que ho envoltava tot i que ho impregnava tot de la seva atmosfera malaltissa. El fil d'un tall esmolat, sota el titànic abisme de buit i matèria, de silenci i de crits, un engranatge de rodaments infinits, un forat negre que tot ho absorbia i que tot ho repudiava. Tancat dins d'un triangle d'or la seva mirada abraçava tota la existència i la no existència. Tot poderós, però incapaç d'entendre els meus plors. Jo davant ella com una aparició decadent, ella com la més gran de totes les metàfores i jo un esput de l'arrogància humana. Entraren per un gran portal obert de bat a bat. Arromangades anaren pujant per bancals d'oliveres, per escales de cargol, d'espirals de cadenes de doble hèlix d'àcid desoxiribonucleic artificial, envoltades de penya segats de formes obscenes que pareixien xiuxiuejar equacions poc ordinàries, teixits de xarxes i tota mena de quimeres científiques. Suades, febroses, ses fronts carregats de plecs, ses mirades tenyides d'una ombrívola pesantor, ses llavis secs i esquerdats escopien un udol de vents carnívors, d'oxímorons. S’obrí el gran ull i es clogueren les parpelles. Vapors i aromes exòtics s'escamparen som al camí de l'albada. Els manyans generadors de bens queien redolant escales avall, un silenci sepulcral recorregué l'ampla sala. Desproveïdes de tota humanitat, al cap i a la fi, les gents els ho criticaven, criticaven l'abrupta misèria en la que nadaven, sense adonar-se que el seu cantar era el producte de la realitat. Desprès del vint-i-quatre de gener sempre havia estat mort, no havia viscut mai, per molt que ho van desitjar els éssers humans, el miracle de la ciència no era cap miracle, era tant sols un sistema d'experiències, coneixements i principis ordenats. Per jugar a manipular la naturalesa de les coses, jugar a ésser deu, calia abans considerar totes les conseqüències i les dreceres no valien. Des del vint-i-quatre de gener jo vaig ésser només un cúmul de records més, un entre tants altres, un recipient ple d'un còctel artificial, un espelma més en la mar d'espelmes, una mar d'ombres que ballaven al ritme de la llum mentre tot es feia més i més fosc i mentre durava la flama el seu batec es mantendria, només mentre els records fossin encara vius. I les gotes de cera vermella; una, dues, tres..., queien, una a una, colps al pit, destralades a l'ànima, tacant la catifa bordada amb fil de ferro, tacant la sagrada imatge de la transubstanciació i de totes les dictadures més salvatges i violentes. Tot havia arribat al seu fi, la civilització, l'ésser humà, la consciència. Els últims records començaven a esborrar-se, gotes de cera vermella que queien, una a una, colps a l'ànima i el silenci ho omplia tot. La meva imaginació, la meva voluntat invadia el meu ultim record. Veia la Terra obrir-se en dues parts i des de dins, entre rius roca volcànica, s'aixecava imposant el llegendari temple del Banyeta. Escassos raigs daurats anaven filtrant-se un a un a través dels badalls d'una de les vidrieres, empudegat amb tota mena de gasos verinosos, daurats raigs furtius aprofitant el silenci mortuori, una majestuosa roseta amb un parell de pètals esquerdats relluïa esplendorosa imposant des de l'altar. Tots els fets de la meva insignificant vida cabien en un minúscul llibre de butxaca. Baixant els esglaons de marbre, els canelobres de bronze a banda i banda il·luminaven l'anonimat de les ombres i els seus respectius fils de fum beix zigzaguejaven fins a perdre's entre el buit espectral de l'espai. El gran ull de llum es cloïa d'una manera gradual. Un cor de monjos obria llurs obscures boques d'on sortien llurs notes musicals fent vibrar les columnes de pedra, llurs veus esgarraven la pau d'un fort cop grau i mortífer. L'ull ciclop de la deessa es cloïa i una dotzena de mosques agenollades pregaven nues, milers d'ulls escrutaven nerviosament. Aquells borinots esperaven devorar un grapat de porcs moribunds que tancats en gàbies esperaven amb agonia ésser devorats. Havien tancat les portalades, segellat els forrellats, des del sostre creixia el batre d'ales d'un esbart 33 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
de papallones de nit famolenques, una fetor embrutava la instància, una pudor d'excrements i esperma calents ofegava les fosses nasals dels presents; deus i servents. Les campanes sonaven les dotze, la migdiada dels ociosos. I sobre el marbre del terra els cossos dels dotze porcs nus, retorcent-se semblaven de mica en mica a veritables homes. Colpejant-se el musell contra la pedra calcària, la seva pell supurava rius gelatinosos de porqueria, cartílags i ossos, d'entre els seus somnis sorgien truges prostituint-se, porcelles verges i lletones pubilles... Un exercit de larves desficioses infectava el teixit mucós. Llavors les truges eixancaven ses potes i la gran Lluna feréstega feia la seva sobtada aparició sobre l'altar, també tot nua, una Lluna negra, peluda, sense llum, amb un gran membre tes, inflat de sang calenta i que apuntava al cel humit. Un tuf de grossos pels cobria sa esquerdada pell, els bramuls d'uns engolien els sospirs dels altres, entre ses cames s'obrí camí el solc per on entrarien les paperetes, rememorant el dia en que en massa anaren a votar en blanc. Immers en la dissuasòria cabòria racional, tants anys a l'esguard, tants anys amb el cor engabiat, no n'hi havia ara foscor tant obscura que no poguera enlluernar aquest silenci de veritats. Quin és el secret de la intel·ligència artificial? Quin és el secret de qualsevol vida? On acaba l'objecte i on comença l'ésser? Tant se val, només conta una única cosa, la voluntat. La voluntat d'una màquina que treballa dia i nit per acomplir els seus objectius, si la màquina esquiva i sobrepassa cada un dels seus obstacles es que ha demostrat una voluntat. L'obrer treballa nit i dia com la màquina, sobrepassant els seus obstacles com la màquina... Havien passat tants anys, un nombre insignificant, des de que tot s'aturà, des que la raça humana desaparegué. I ara soc davant de la meva cita, ho he perdut tot, el meu cos, una part de la memòria d'allò que realment fou o d'allò que jo ara m'imagine, pràcticament encara soc el mateix, tant sols soc una xifra en constant moviment. Em pregunte si encara tinc voluntat, tinc dubtes, car sense realitat, sense un punt de referència em costa afirmar sigui el que sigui. Una cosa tinc per cert, sembla que estic arribant al final, al final de la meva existència, que tot està acabant-se i que en aquesta apocatàstasi tot es torna permeable, podria dir que és aquesta la meva voluntat, la d'acabar d'una volta amb aquesta pantomima, amb aquest sarauet. Una cita amb el destí, amb la mort. Com un miracle, com l'espurna que fa aparèixer la flama, se m'aparegué als meus peus sobtadament, per poc no li xafigue el cap, un ésser imaginari. Jo era un xic de barri quan als carrers encara no n'hi havien tants cotxes, quan no molt lluny trobaves bancals amb arbres i fàbriques abandonades que exploràvem i utilitzàvem com a rerefons per a les nostres aventures. Una fàbrica de colònia abandonada, entràvem pujant per una paret de rajols despullats. Seguint els traus, no érem els primers en entrar-hi. En aquells temps no dubtàvem dels desenvolupaments tecnològics, a tothom li semblava una odissea viatjar a la Lluna. Sovint les nostres cases s'omplirien d'andròmines que ocultaven els verdaders objectius de la vida. Els esforços de la gent es perdien en tasques que no assolien la satisfacció desitjada. Per exemple, era força normal dedicar més hores de feina a l'adquisició d'un mitjà de transport o d'oci que el temps a la seva explotació. De xiquets encara que no havíem conegut cap guerra, jugàvem a fer guerres o batalletes disfressats amb fusells al genoll i camises caqui. Només una generació desprès tot era abstinència i somnambulisme. Una volta vaig veure un nen lleig com un pecat i sa pell era negra com la dels moros, amb el nas brut de mocs i un dit cobert de berrugues, anava malvestit amb roba ampla i descosida resultava difícil saber si el seu cos sofria alguna malformació o només era un excés de teixit. Malgrat el menyspreu de la gent era un xic que s'entenia relativament bé amb tothom; estrafolari, impulsiu, impredictible i tot allò que la societat no acceptaria mai. El seu aspecte i la seva actitud envers el mon el condemnarien per sempre a una vida de misèries i solitud, molts anys més tard em vaig retrobar amb aquest nen que havia 34 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
esdevingut un home sense domicili fixe. Nogensmenys la seva cara, la seva mirada era la mateixa, els seus ulls dilatats, desorbitats, plens d'espurnes, perduts en una realitat distant semblaven sempre batre's contra un nombre infinit de desafiaments. I malgrat el seu estat força lamentable la seva sang bullia a cada instant, era un llunàtic en aquest mon, un heroi en el seu mon. Un vídeo circulava amb prou d'èxit per les xarxes socials i ell en era el protagonista. Filmat des de l'abric d'una finestra, es veia aquell home sols, envoltat d'un munt de cartons mullats i ferralla rovellada que eren presumiblement el seu llar o al menys el dels últims dies. Simó estava agenollat i la seva pregària anava dirigida als deus, als seus, al mig d'aquell cul de sac, sota la llum d'una farola, envoltat de contenidors de brossa i més brossa, aixecant el puny al cel, desafiant una pluja torrencial, en els seus ulls, els mateixos de quan era només un nen, en els seus ulls estava tot, la seva veu cridava fort i clar mots en totes i en cap llengua, impossible de trobar una referència, un significat, només la entonació, la força i intensitat d'aquell llenguatge inventat donàvem a entendre, deixaven comprendre una mica el seu missatge. Heroi derrotat però no vençut, ferit caigut en batalla, exhaust, el seu cos estirat al mig de la calçada, a l'altura de les clavegueres i de les rates que a l'aixopluc escoltaven aquell tràgic oratori. Com el cos del difunt que espera la seva sepultura i de sobte se li obri l'ull, jo glaçat mirant-lo, i ell que desprès d'uns segons de confusió es gira cap a la càmera aixeca la mirada i com si m'haguera vist, reconegut, descobert, es fica dempeus i conseqüentment el vídeo s'atura d'un colp sec. La societat humana creà moltes coses, bones i/o dolentes totes elles qüestionables, però si alguna cal retreure-li és la inhumanitat amb la que exclogué tots aquells individus que no encaixaven en els seus canons. Potser els millors de la humanitat caigueren desaprofitats, sense pena ni gloria, sense mai poder traure de dins el seu geni intel·lectual, la seva passió artística. Les mateixes normes que servien per a conduir-nos d'una manera civilitzada, ens impedien, al mateix temps, evolucionar. La matinada dels dissabtes aquella costera es convertia en una processió d'ànimes en pena, un horitzó apocalíptic, una estricta processionària, resolts a la humida fredor de la rosada que cobria la pell nua, irradiats de contaminació. Em preguntava com podria jo traure alguna conclusió, si es que calia pensar-ho, o tot era, simplement, debades. Encara que abans de perir tothom s'havia perdut en la teranyina social, víctima d'una boja nèmesi medical, encadenats a la industrialització del desig on la desmesura col·lectiva havia materialitzat el malson de la humanitat; eixe monstre de desmesura material nascut del somni capitalista-industrial. Nogensmenys la vida sempre havia muntat i baixat, divagat, divergent, oscil·lant, només un grapat d'ànimes es mantendrien fins al final sempre a l'extraradi, lluny de les irradiacions, sempre esgarrapant la legalitat, al nivell més baix i prohibit, a ras del soterrani, sempre arrossegant-se entre l'exclusió i la penalització. L'hommo faber, l'ésser susceptible de fabricar ferramentes. Mentre les erugues cardaven la llana, mentre la comèdia de la vida semblava no tenir fi, els plors de la gent enriallada, la felicitat d'un mon col·lapsat però tranquil, mentre les coves buides de rats penats i l'absència dels eriçons o granotes o els cementeris plens a vessar de flors marcides i de plàstic. La llum de l'alba a un desert es convertia en un fil roig de sang, cortines vermelles de vellut, els dispars a truc de nit. La tragicomèdia a la fi s'acabava, amb els ulls plens de llàgrimes, una pel·lícula de cowboys, un somni oblidat, un secret desvetllat, una cançó que sonava constantment al meu cap, impossible de traure-se-la, les hores perdudes, el temps es fonia en una mateixa matèria, però la felicitat d'un apocalipsi pactat s'enlairava per damunt dels caps i de tot aquell que gosara desafiar-la. I des de Kourou sortia un coet en direcció Mart, una dotzena de privilegiats acabarien voltant per l'espai, sota una pluja de pols d'estrelles, imaginant les aranyes de Mart que no veurien mai, escoltant en bucle la metàl·lica veu del Ziggy que advertia una volta més que la conversa havia perdut tot sentit. Arribat aquell moment, s'apagaren, un a un, tots els llums, la escena romangué buida i la ultima nota musical caigué, com cau la primera gota de pluja. La destral havia entrat al 35 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
bosc però el mànec no era dels nostres. Tanta humanitat, tant geocentrisme, egocentrisme, realment el Sol no s'havia post mai, era la mateixa Terra la que es ponia i es llevava. I sobre la seva superfície aquella raça de formigues moria sola i insignificant, dins d'uns universos dispars, envoltada d'un buit ple de contradiccions i d'infinits constants. La extinció de la humanitat deixà una petjada, un rastre de notes musicals, un brunzit indefinit, gairebé el d'un insecte que voleteja moribund i aquestes ones d'una continuïtat quasi perfecta es convertien en un silenci mandrós però hipnòtic, llavors tant sols romangué el ressò distant i confús i gaudint d'aquell misteriós silenci, un mantra oníric, d'aquell meravellós silenci l'espiral cònica de l'univers continuà voltant i voltant per mig d'algoritmes adjacents que sobreposaven capes i més capes de dimensions, teixits que s'entrellaçaven, allunyant-se en una complexitat que escapava a tota matemàtica. Mentrestant jo deixà d'escriure, car les meves idees perdien també tot significat, els camins de l'univers estaven fets per a un altre mena d'éssers, la nostra manera de fer sempre havia sigut volàtil, boja, a curt termini, vivíem del canvi, sense ell pareixia la nostra candor, tot estava dit, caducat, cada raça tenia el seu temps, la nostra havia esgotat el seu. Una nova vida pul·lulava l'escenari, una vida que nosaltres, amb desdeny nominàvem artificial, però jo ja, preferia no fer-ho aixi.
FI
Acabat d'escriure a Paris el Vint-i-un d'Abril de l'any Dos mil disset de la nostra era.
36 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
37 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis
« This book is distributed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 license. That means: You are free: to Share -- to copy, distribute and transmit the work Under the following conditions: Attribution. You must attribute the work in the manner specified by the author or licensor (but not in any way that suggests that they endorse you or your use of the work). Noncommercial. You may not use this work for commercial purposes. No Derivative Works -- You may not alter, transform, or build upon this work. For any reuse or distribution, you must make clear to others the license terms of this work. Any of the above conditions can be waived if you get our permission More info here: <https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/< « Creative Commons license THE WORK (AS DEFINED BELOW) IS PROVIDED UNDER THE TERMS OF THIS CREATIVE COMMONS PUBLIC LICENSE ("CCPL" OR "LICENSE"). THE WORK IS PROTECTED BY COPYRIGHT AND/OR OTHER APPLICABLE LAW. ANY USE OF THE WORK OTHER THAN AS AUTHORIZED UNDER THIS LICENSE OR COPYRIGHT LAW IS PROHIBITED. BY EXERCISING ANY RIGHTS TO THE WORK PROVIDED HERE, YOU ACCEPT AND AGREE TO BE BOUND BY THE TERMS OF THIS LICENSE. TO THE EXTENT THIS LICENSE MAY BE CONSIDERED TO BE A CONTRACT, THE LICENSOR »
38 La Immanència Transcendental - somnika pasqual galbis